Un murmullo interno

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

UN MURMULLO INTERNO

Un murmullo interno

avanza arrastrándose

los pozos se ahogan

las casas se pierden

los bosques reptan 

por la tierra.

     Yo no murmuro

     no quiero 

     arrastrarme.

     No quiero hablar

     de cosas

     que se destruyen.

Un murmullo interno

avanza arrastrándose

a través de todos nosotros.

Animales y personas

se alejan en los remolinos

del agua.

     ¿Y si

     has olvidado

     la palabra

     que vuelve 

     a separar

     las aguas?

Inger Christensen, Luz / Hierba
Traducció de Daniel Sancosmed Masiá
Editorial Sexto Piso, 2021

***

EN INDRE MUMLEN 

En indre mumlen 

maver sig frem 

brønde drukner 

huse farer vild 

skovene kryber 

langs jorden. 

     Jeg mumler ikke 

     jeg vil ikke mave 

     mig frem. 

     Jeg vil ikke tale 

     om ting 

     der går under. 

En indre mumlen 

maver sig frem 

gennem os alle. 

Dyr og mennesker 

hvirvles af sted 

gennem vand. 

     Hvis nu 

     du har glemt 

     ordet 

     der skiller 

     vandene 

     igen.

Inger Christensen, Lys (1962)

Només les línies

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

Només les línies 

discontínues, 

         clots inesperats

         enmig del camí,

donen valor al buit.

Només les línies

que ensopeguen

        obren portes a l'erm;

saben d'absències,

d'afraus de foscor.

Podries creure't

d'un sol traç

         de línia gruixuda

sense clivelles,

sense caus on reposar.

        

Pots creure't,    a més,

que camines

fent-te desfent-te,

com si els paranys

no fossin cosa teva.

Hauries de saber, però,

que una ferida és tan sols

una mancança,

un silenci forçat,

un forat negre per omplir.

Sabràs,         per fi sabràs,

que el buit és només

una espera furtiva

        pendent de respiració,

un instant no viscut,

        un encara.

Enric Umbert-Reixach, Aritmètica llum

Cafè Central & Llibres del Segle, 2021

 

Asserena't dolça herba

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Asserena't dolça herba
que lluques de la terra,
no cantis la tendra harmonia
de les coses vivents,
mossega la teva mesura;
puix que el meu cor està trist
no pot oferir cap harmonia.

Asserena't herba verda
no t'enfilis per les séquies
amb el teu cant de llum,
oh, resta sota terra
nua dins la teva llavor
com ho faig jo, sense oferir
herba d'una paraula.


Alda Merini, La Terra Santa (dins: Buidor d'amor)
Traducció de Nora Albert
Edicions Aïllades, 2021


***

Quiètati erba dolce
che sali dalla terra,
non suonare la tenera armonia
delle cose viventi,
mordi la tua misura
perché il mio cuore è triste
non può dare armonia.

Quiètati erba verde
non salire sui fossi
col tuo canto di luce,
oh rimani sotterra
nuda dentro il tuo seme
com'io faccio e non do
erba di una parola.


Alda Merini, La Terra Santa (1984)

Elegia

 

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Elegia

   Oh la naturalesa dels àngels blaus,

els cercles de les seves ales felices,

tal volta els he vistos en els meus somnis?

   Oh, sí, quan et vaig estimar,

   quan desitjava tenir-te,

oh els pinacles dolços del paradís,

   les selves del trasbals,

quan m'hi vaig endinsar amb l'ànima oberta

   lacerada d'amor,

oh els indicis dels àngels de Déu,

   les doloroses contrapartides del cor.

Ànima oberta, protegeix les ales:

   jo viatjo dins la immensitat

i la immensitat em torba les pestanyes.

   He vist com un àngel dolç

s'apoderava del teu dolç somriure

i me'l duia a la boca.

Alda Merini, Buidor d'amor

Traducció de Nora Albert

Edicions Aïllades, 2021

***

Elegia

O la natura degli angeli azzurri,
i cerchi delle loro ali felici,
ne vidi mai nei miei sogni?
O Sì, quando ti amai,
quando ho desiderato di averti,
o i pinnacoli dolci del paradiso,
le selve del turbamento,
quando io vi entrai anima aperta,
lacerata di amore,
o i sintomi degli angeli di Dio,
i dolorosi tornaconti del cuore.
Anima aperta, ripara le ali:
io viaggio dentro l'immenso
e l'immenso turba le mie ciglia.
Ho visto un angelo dolce
ghermire il tuo dolce riso
e portarmelo nella bocca.

Alda Merini, Vuoto d'amore (1991)

Babel, el despertar

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

BABEL, EL DESPERTAR

Hay mañanas como ésta

en que Babel despierta difícilmente

del lecho legendario de la especie

allí donde una vez fue

sólida raíz de un árbol cuaternario

rugosa piel de un volcán adormecido

lenta mutación de dinosaurio.

       La membrana arcaica del sueño

la envuelve, amniótica.

«No sé qué sueño he soñado, extranjero», me dice,

y en las arrugas de su frente

yo descubro ríos que se secaron

senderos que la arena cubrió.

       Como si hubiera dormido en otro siglo,

       en otra esfera,

       en el fondo enmarañado de un río.

       Como si —innominado planeta—

       estuviera rotando en el cosmos lejano

       después de la explosión inicial

       y por azar hubiera caído

       en este lecho,

       en esta almohada.

       De lo cual conserva sólo una memoria oscura,

sílabas espesas,

lianas que la abrazan.

Cristina Peri Rossi, Babel bárbara (1991), dins: Poesía reunida

Editorial Lumen, 2005

SALM PRIMER

Murano. Fotografia: Empar Sáez

 

SALM PRIMER

1. Que espantós és a la nit el rostre convex del país negre!

2. Damunt el món hi ha els núvols, pertanyen al món. Damunt els núvols no hi ha res.

3. L'arbre solitari al pedregam deu tenir la sensació que tot és debades. Encara no ha vist mai un arbre. No hi ha arbres.

4. Sempre penso: no som observats. La lepra és l'única estrella, a la nit, abans que es pongui!

5. El vent càlid encara s'esforça a establir relacions, ell, el catòlic.

6. N'hi ha molt pocs com jo. No tinc paciència. El nostre pobre germà Déu-l'hi-pagui va dir del món:  «No fa res.»

7. Ens dirigim a gran velocitat cap a un astre de la via làctia. Hi ha una gran calma a la faç de la terra. El meu cor va massa ràpid. Altrament, tot és en ordre.

Bertolt Brecht, Devocionari domèstic
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2014

***


Erste Psalm


1. Wie erschreckend in der Nacht ist das konvexe Gesicht des schwarzen Landes!

2. Über der Welt sind die Wolken, sie gehören zur Welt. Über den Wolken ist nichts.

3. Der einsame Baum im Steinfeld muß das Gefühl haben, daß alles umsonst ist. Er hat noch nie einen Baum gesehen. Es gibt keine Bäume.

4. Immer denke ich: wir werden nicht beobachtet.
Der Aussatz eines einzigen Sternes in der Nacht, vor er untergeht!

5. Der warme Wind bemüht sich noch um die Zusammenhänge, der Katholik.

6. Ich komme sehr vereinzelt vor. Ich habe keine Geduld. Unser armer Bruder That's-all sagte von der Welt: sie macht nichts.

7. Wir fahren mit großer Geschwindigkeit auf ein Gestirn in der Milchstraße zu. Es ist eine große Ruhe in dem Gesicht der Erde. Mein Herz geht zu schnell. Sonst ist alles in Ordnung.

Bertolt Brecht, Hauspostille