Vosaltres sou els meus germans silents

Terrassa. Fotografia: Ferran d'Armengol

VOSALTRES SOU ELS MEUS GERMANS SILENTS

Vosaltres sou els meus germans silents,

morts.

Mai no us oblidaré.

En velles cartes trobo traces de l'escriptura

que s'encimbella a l'extrem de la pàgina,

com un cargol al mur d'un psiquiàtric.

Adreces i telèfons que acampen a la meva

agenda encara, esperen, fan capcinades.

Vaig veure centenars de turistes, cansats,

glaçats, ahir a París. Són semblants a vosaltres,

no troben el seu lloc i volten nerviosos.

I creia que això era molt fàcil: viure!

Amb un grapat de terra, un vaixell, un niu, la presó,

un xic d'aire, gotes de sang i nostàlgia en tenim prou.

Vosaltres sou els meus mestres,

morts.

No us oblideu de mi. 

Adam Zagajewski, Terra de foc

Traducció de Xavier Farré

Quaderns Crema, 2004

VII

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 VII

Què no sap el caminant?

Què ha de saber

(si ha de saber res)

el caminant?

El silenci és l'única parla

del caminant.

                   Per això 

camina.

Per això és.

Antoni Clapés, Riu brogent

AdiA Edicions, 2021

Ahora

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 AHORA

hace mucho tiempo

vigilaba

a cada momento

me podía asaltar la poesía

corría hasta el último aliento

tras una imagen que se había movido

ahora

permito que los versos

escapen de mí

se deterioren se olviden

se queden inmóviles

ni un solo movimiento

que lleve a la realización

marzo de 1989

Tadeusz Różewicz, Poesía abierta

Traducció de Fernando Presa González

La Poesía, señor hidalgo, 2003

Hiraizumi

Peratallada. Fotografia: Empar Sáez

 

Recordant els versos que diuen: «Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d'herba el castell» (*), em vaig asseure damunt del barret de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

                           

                     Heus aquí els somnis

                     de tants guerrers ardits:

                     herba d'estiu.

Matzuo Bashō, L'estret camí de l'interior

Traducció de Jordi Mas López

Edicions de 1984, 2012

(*) Versos de Du Fu (712-770)

De la mirada interior

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez

DE LA MIRADA INTERIOR

¿DÓNDE cae esta nieve que aquí no cae?

¿Dónde se oyen las voces que aquí no oigo?

¿Dónde estoy cuando miro, sin ver, los techos

o los cielos que pasan quién sabe a dónde?

¿Se repiten los cielos? ¿Son siempre otros?

En el muro que soy, pinta una mano

las figuras cambiantes de la memoria.

¿En dónde detenerme para encontrarlas

como son, como fueron, como me hacen?

Los nombres olvidados, ¿cuándo los dije?

Nombres que me labraron o destruyeron

en el fulgor que oculta mi solo nombre;

esplendor que llamamos vida y que sólo

nombra al puro vacío, al polvo incierto

del silencio infinito tras nuestro paso.

Todavía otro esfuerzo... Hechos de añicos,

nieves de otro glaciar, huellas borradas,

miradas que no miran sino a horizontes

que aunque sean los mismos semejan otros

cuando veo esta nieve que aquí no cae.

¿Llamaría tortura a los haceres

del tiempo en lo que todos llamamos alma?

La palabra es espejo, nube dispersa,

forma que se deforma tentando ecos

y al final estructura de esos paisajes

en los que el sol muriente al fin descubre

aquello que creeremos que nos contiene

mientras el mar se apaga con nuestros ojos.

Julia Uceda, Zona desconocida

Fundación José Manuel Lara, 2006

El dolor no s'inventa

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

El dolor no s'inventa

La gran dolor, que la llengua no pot dir 

De ma sinceritat no cal dubtar-ne

no he de ser, i m'hi esforço,

comandant de la lloança o la lamenta.

Jo voldria dir i dir-te moltes coses,

però en tinc prou de no adotzenar-me

i de no mossegar-me massa la pensa.

No sóc ateu ni demòcrata,

tampoc tot el contrari, tant se val,

perquè no sóc un ésser important,

no dono la vida, ni l'he presa.

No sóc neci ni tampoc formidable,

però no em fan por les dones amb talent,

ni crec que tots els capellans creguin en Déu

ni que si no votem no podem queixar-nos.

De fet, no escric més

perquè se m'ha esgotat la llengua,

però el dolor no s'inventa, ni és fàcil

callar per no fer mal a la gent ingènua.

També sé que no he dit res de nou,

perquè de tot això ja en parlàvem

amb la meva mare morta, de nit, a la terrassa.

Jo no en sé de reflexions finals,

però sí que em sento al costat dels morts,

dels poetes medievals,

del mar d'amunt i el mar d'avall,

de la remor dels dies quan plou i estàs sol,

dels amics, dels amats i les amades

protegits per la llei de la natura,

sense espill ni melic, amb decència,

homes i dones que van preveure la vida i la mort,

però no el límit del temps, ni de la literatura.

Jordi Virallonga, Amor de fet

Pagès Editors, 2016

*Epígraf d'Ausiàs March