 |
| Capafonts, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez |
OP. 98
El desistiment de la vida real,
exposat al primer moviment, que inicien els instruments de corda
amb molta precisió: per Brahms, als cinquanta anys,
el que comptava era ser desapassionat.
Un arquet de violí ¿fóra l'esfondrament
del món visible? És la veritat pràctica:
no vol dir l'inefable ni expressarà conceptes;
la incertesa, si n'hi ha, no alterarà el discurs; no es demana
cap participació activa de l'auditori. És una exposició
no del dolor mateix, sinó d'una experiència
del dolor. La poesia és ara impersonal.
Així, la gamma freda dels blaus, els espais buits,
aquelles perspectives fins a perdre's de vista,
la fredor en l'enunciat. Els mots no són: designen. Cap poder taumatúrgic.
L'antic noi ¿qui el recorda? És una veritat
d'un ordre ben divers: llunyà, però immutable,
com el rodar dels astres al blau de l'ull.
Quan l'art
no invoca els sentiments ni les potències lògiques
ni el foc irracional: designa un fet directe.
Era això, doncs? Una emoció semblant
a la paraula última de Rimbaud o de Ducasse?
¿Pertany al mateix ordre? La destrucció de l'art,
la construcció de l'art, són el mateix camí?
Quan l'art s'anul·la, quan es fa transparència
i és allò que està dient, i només diu el que és,
quan s'ha fet evident i alhora expositiu —la llum
que en té prou essent la llum— ¿per què, un cop més, ens sobta,
ens fereix, ens demana —torna a ser art? ¿El gir
s'ha acomplert en sentit invers, i així la música
restableix el silenci i la pintura el buit —i la paraula
l'espai en blanc?
Gener-juliol del 1970
Pere Gimferrer, Els miralls (1970) dins: Marea solar, marea lunar
Ediciones Universidad de Salamanca, 2000
