diumenge, 28 de febrer del 2021

Aquell que dóna la vida

 

Mura. Fotografia: Empar Sáez


El temps es mou, es fon. De la finestra de l'habitació estant, l'home veu aquest moviment del temps fonent-se. Mira els arrossars verds de l'estiu que passen d'un dia a l'altre, canviant, madurant; les taronges que es tornen grogues quan la terra es refreda lentament, per dins; les alzines de cop i volta en carn viva.



Herberto Helder, Fragment d'"Aquell que dóna la vida" dins: Passos al voltant
Traducció de Víctor Martínez-Gil
Pagès Editors, 2003

divendres, 19 de febrer del 2021

La nit sempre ho és, de bonica

 

Josselin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez


—La nit sempre ho és, de bonica, perquè ens obliga a sentir la pell i els ulls interns. Només podem confiar en nosaltres mateixes, a la nit.
—La nit és bonica en la solitud absoluta, però la seva presència em fa aquesta nit encara més autèntica.
—La nit és insòlita.
—És perquè el cos canvia de ritme.
—A la nit, cal esperar sobretot que el cos canviï la seva trajectòria en l'univers. Que es mogui de manera que tots els nostres sentits puguin transitar lliurement. Copsar el gran buit. ¿Quants anys té?


Nicole Brossard, fragment d'"El desert malva"
Traducció d'Antoni Clapés
Lleonard Muntaner Editors, 2020

diumenge, 14 de febrer del 2021

No les paraules

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

No les paraules.     Tan sols el dolor pot     dir el dolor.


A Manel Marí in memoriam
31 de gener de 2018


Maria Josep Escrivà, Sempre és tard 
Edicions Proa, 2020


dilluns, 8 de febrer del 2021

Ha llegado el blanco invierno

 

Marans. Fotografia: Empar Sáez


Ha llegado el blanco invierno
(1953)

Ha llegado el blanco invierno.
La nieve, como una gran almohada de musgo,
viste todos los abetos verdes,
abatiendo sus ramas.

Un caballo esparce nieve con sus cuatro herraduras
y el corazón se inclina
como la rama de un verde abeto.

En el arbusto de posa un búho,
bajo el abeto, unos pájaros;
como una tienda, la nieve les cubre.
El bosque, hombre sabio,
no canta canciones si hay viento.
Destellos como estrellas de hielo
reflejan sus pupilas.

Hoy, en la espesura duerme un pájaro
bajo la nieve,
como antaño una pobre gitana,
que encuentra hoy un hogar cálido.

Un pobre pájaro se acerca a la ventana,
congelado, y pide pan.
¡Ay, es mi hermano del bosque!,
crecimos juntos en el bosque negro.

Le daré buen pan,
le daré todo lo que pueda encontrar.
¡Ven aquí a mi lado que yo iré contigo,
mi querido pájaro!
Ambos le pediremos a Dios
que el gran sol venga,
porque ahora la nieve es espesa
como una almohada mullida.

Pájaro mío, alguien ha hecho para ti
un hogar cálido,
para que no te enfríes bajo el arbusto,
en la inmensidad de la nieve,
donde no tenías sueños dulces.


Papusza, El bosque, mi padre
Traducció: Amelia Serraller
Ediciones Torremozas, 2019

dijous, 4 de febrer del 2021

No em cerquis

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez


No em cerquis  Soc feliç amb les filles de la dona
tostemps
prenyada  Les que no volen néixer
i converteixen el seu úter
en un camp 
de conreu
immens  Amb la mare florint
enmig
del
blat  O bé refent-se au
viatgera      Pare
sobre el taüt
dins la tomba oberta
un aplec d'ànimes  Canten a cor.


Antònia Vicens, Pare què fem amb la mare morta
LaBreu Edicions, 2020