Límite

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Límite

Qué oscuro el borde de la luz

donde ya nada

reaparece.

José Ángel Valente, El inocente (Dins: Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)

Galaxia Gutenberg, 2006

XV

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

XV

(« No digáis que agotado su tesoro»)

Nos quedábamos tenues

emitiendo señales desde otro planeta

sin que nadie supiera

si el valor de los signos

era igual o distinto al suspiro o la lágrima.  

José Ángel Valente, Trenta y siete fragmentos (Dins Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)

Galaxia Gutenberg, 2006

Lloc del sol

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

LLOC DEL SOL

Hi ha un lloc a la taula on el sol

va abdicar del seu ofici.

Ja va ésser del sol

i del blat aquell lloc: ara

per més que escoltis, no tornaràs

a sentir la veu de qui,

fa molts anys, era la delicadesa

de la terra quan deia: "No embrutis

les estovalles"; "No et menges la poma?"

Tampoc ja no hi ha qui s'aboqui

a la finestra per sentir

el cos travessat pel matí.

Potser només un o altre vers

aconsegueixi ajuntar en el seu ritme

llum, veu i poma.

Eugénio de Andrade, Ofici de paciència

El Gall Editor, 2008

Traducció d'Antoni Xumet Rosselló

***

Lugar do sol 

Há um lugar na mesa onde a luz 

abdicou do seu ofício. 

Já foi do sol 

e do trigo esse lugar – agora 

por mais que me escutes, não voltarás 

a ouvir a voz de quem, 

há muitos anos, era a delicadeza 

da terra a falar: “Não sujes 

a toalha”; “Não comes a maçã?” 

Também já não há quem se debruce 

na janela para sentir 

o corpo atravessado pela manhã. 

Talvez só um ou outro verso 

consiga juntar seu ritmo 

luz, voz, maçã.

Eugénio de Andrade, Oficio de paciéncia

AL FINAL...

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez

AL FINAL...

Al final la claror esdevé folla d'octubre

El paisatge és transparent i descarnat

Les ombres travessen el terra fins al cor

Les glaceres toquen els ulls i quina cremor

L'exquisida aurora blava no abandona el dia

Veritablement tremolen d'irisacions i d'amor

Davant aquesta rossa

Mestressa transparent de les altures.

Pierre Jean Jouve, Suor de sang

Edicions 62, 1981

Traducció d'Alfred Sargatal

***

A LA FIN...

A la fin la clarté devient folle d’octobre

Le paysage est transparent et décharné

Les ombres percent le sol jusqu’au coeur

Les glaciers touchent les yeux et quelle brûlure

L’exquise aurore bleue ne quitte pas le jour

Vraiment on tremble d’irisations et d’amour

Devant cette blonde

Maîtresse transparente des hauteurs.

Pierre Jean Jouve, Sueur de sang, 1964