Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez
ÀLBUM
No en tinc prou amb els mots per fixar el sentit
i traçar la línia entre el no-res
i la passió.
Qui, doncs, m'ha de creure?
Ni tan sols qui en va decidir els tons
ja esvaïts, només jo que ara visc
de nou el moment que la imatge evoca:
cave i adobe els clots per als timons
i agraïsc a les mans l'escalfor de la terra,
regire les arrels, acaricie
els bulbs abandonats, peces d'un vell mosaic
on els anys han fixat memòria de mi.
Imagine? Potser sí. Qui podria,
si no, recordar el goig que, immòbil
encara habita els meus ulls?
Aleshores i ara
hi ha el vell garrofer sempre vigilant,
però hi sóc també la prova d'una absència:
cap llorer abriga ja els nius dels somnis,
amagatalls d'anhels entre les branques,
ni la pluja és capaç de dibuixar somriures.
Si oblidem per recordar, qui i on som?
D'on ens ve aquest desig irrefrenable
de ser i perdre per tornar a ser?
Vicent Alonso, Vinces
Cafè Central /Eumo Editoral, 2016
Aquest desig irrefrenable ens ve de les ganes de trobar un motiu per escriure. El més important de tot.
ResponElimina"D'on ens ve aquest desig irrefrenable
ResponEliminade ser i perdre per tornar a ser?"
Tornar-hi, tornar a escriure... Gràcies, Helena!