dijous, 30 de març del 2017

El mirall de l'entrada

Sitges. Fotografia: Empar Sáez


El mirall de l'entrada


A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.




Konstandinos P. Kavafis (Traducció de Carles Riba)
Edicions Cal·lígraf, 2016



2 comentaris:

  1. M'agrada moltíssim! El mirall, com el poeta reflectint la bellesa, encara que efímera.

    ResponElimina
  2. Sí, és una meravella aquesta personificació que ens ha deixat en Kavafis. Gràcies, Helena! :)

    ResponElimina