Sala d'espera

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sala d'espera

M'han receptat que esperi.

Entro a la sala

on esperar serveix per esperar.

Les cadires acullen el silenci

de tots els qui esperem

que algú ens digui pel nom.

Aquí el temps no té pressa.

Es posa l'uniforme i puja a la tarima

per escriure amb el guix del compte enrere

els darrers epitafis del record.

Com els mestres d'abans, autoritari,

ens mana acabar els deures:

hem de posar sentit a cada un dels fonemes

i redactar la vida que ens hauria agradat.

Com que el temps no té límit a la sala d'espera,

el millor és ser pacient

i obedient com un mort.

Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)