Amor delícia i orgue

Escalarre. Fotografia: Empar Sáez

Amor delícia i orgue 

Amor delícia i orgue 

descalç en el jardí d’hèlices 

ahir escrivia per arribar a la sang

 avui escric amor delícia i orgue 

per arribar al cor 

pel camí més tortuós 

nuós nuat 

camí de pedres foradades 

per arribar on som 

no molt lluny 

una mica a l’esquerra de la virtut 

a la dreta del crim 

que ens ha deixat una ampla taca de rovell 

sobre la roba neta estesa al sol 

per arribar on 

m’ho pregunto 

per arribar a l’antirovell 

amor delícia orgue 

o per arribar al cor senzillament? 

senzillament.

Roland Giguère, Poetes quebequesos 

Traducció: Anna Montero 

 ***

Amour délice et orgue 

Amour délice et orgue 

pieds nus dans un jardin d'hélices 

hier j'écrivais pour en arriver au sang 

aujourd'hui j'écris amour délice et orgue 

pour en arriver au coeur 

par le chemin le plus tortueux 

noueux noué 

chemin des pierres trouées 

pour en arriver où nous en sommes 

pas très loin 

un peu à gauche de la vertu 

à droite du crime 

qui a laissé une large tache de rouille

sur nos linges propres tendus au soleil 

pour en arriver où 

je me le demande 

pour en arriver à l'anti-rouille 

amour délice et orgue 

ou pour en arriver au coeur tout simplemen? 

tout simplement 

Roland Giguère, Forêt vierge folle

 

De sobte els nostres rostres

El Boixar. Fotografia: Empar Sáez

La poesia és com un cop donat al món per dins 

VALÈRE NOVARINA

De sobte els nostres rostres es cobreixen de fang 

s’enfonsen en les aigües del passat. 

Cap a quina trobada anava jo 

quan s’obre la ferida 

que sospesa el temps? 

Davant meu el desert 

desplegava solcs de sorra. Més enllà 

el vent s’entortolligava als engranatges 

fràgils del cel. La meva ombra 

vorejava aquella frontera de pols 

que no ve de cap pou 

i no porta vers cap alè. 

La boira a poc a poc s’havia aixecat. 

Tot és passatger: hem oblidat la possibilitat

     d’aturar-nos i mirar.

ROBERTO JUARROZ

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 

Traducció: Carles Duarte i Lluna Llecha 

Cançó nocturna

Saragossa. Fotografia: Gustavo Marshall

Cançó nocturna 

El respir de l’immòbil. Un rostre animal 

petrificat davant el blau, la seva santedat. 

Immens és el silenci dins la pedra; 

la màscara d’un ocell nocturn. Triple so dolç 

que es fon en un. Elai! La teva faç 

s’inclina sense un mot damunt l’aigua blavenca. 

Oh silenciosos espills de la veritat! 

A les temples ebúrnies del solitari 

apareix el reflex d’àngels caiguts. 

Georg Trakl, Obra poètica. 

Traducció de Feliu Formosa 

***

Nachtlied Des 

Unbewegten Odem. Ein Tiergesicht 

Erstarrt vor Bläue, ihrer Heiligkeit. 

Gewaltig ist das Schweigen im Stein; 

Die Maske eines nächtlichen Vogels. Sanfter Dreiklang 

Verklingt in einem. Elai! dein Antlitz 

Beugt sich sprachlos über bläuliche Wasser. 

O! ihr stillen Spiegel der Wahrheit. 

 An des Einsamen elfenbeinerner Schläfe 

Erscheint der Abglanz gefallener Engel. 

 Georg Trakl

D’aquí es mou la llum

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

D’aquí es mou la llum. Mira 

el buit feixuc sobre l’espatlla 

escampat entre les finestres. 

Cerca el que crides, l’impossible 

mosaic silenciós del viatge 

i el llum que hom diria cremat 

pel temps. Mira només la cambra 

on ressona la teva vida. L’ombra mai no vista 

visible ara, dins els ulls del vespre. 

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 

Traducció: Carles Duarte i Lluna Llecha 

Al poble

Castell de cabres. Fotografia: Empar Sáez

Al poble 

1 

De les parets brunes emergeix un poble, un camp. 

Un pastor es descompon sobre una pedra vella. 

El llindar del bosc encercla bèsties blaves, 

el fullatge suau, que cau dins el silenci. 

Els fronts bruns dels pagesos. Sona llargament 

la campana del vespre; un bell costum devot, 

del Salvador la negra testa amb les espines, 

l’estança fresca que la mort reconcilia. 

Que lívides les mares. La blavor cau damunt 

vidre i bagul, que serva altiu el seu sentit; 

també un cap blanc s’inclina, gràvid d’anys, 

sobre el seu nét infant, que beu llet amb estrelles. 

Georg Trakl, Obra poètica. 

Traducció de Feliu Formosa 

***

IM DORF 

1 

Aus braunen Mauern tritt ein Dorf, ein Feld. 

Ein Hirt verwest auf einem alten Stein. 

Der Saum des Walds schließt blaue Tiere ein, 

Das sanfte Laub, das in die Stille fällt. 

Der Bauern braune Stirnen. Lange tönt 

Die Abendglocke; schön ist frommer Brauch, 

Des Heilands schwarzes Haupt im Dornenstrauch, 

Die kühle Stube, die der Tod versöhnt. 

Wie bleich die Mütter sind. Die Bläue sinkt 

Auf Glas und Truh, die stolz ihr Sinn bewahrt; 

Auch neigt ein weißes Haupt sich hochbejahrt 

Aufs Enkelkind, das Milch und Sterne trinkt. 

 Georg Trakl

Tot fent camí

Fredes. Fotografia: Empar Sáez

Tot fent camí 

Al vespre van portar l’estranger a la cambra mortuòria; 
una olor de quitrà; una lleu remor de plàtans vermells; 
el vol fosc de les gralles; a la plaça es posà un sentinella. 
El sol s’enfonsà entre draps negres; sempre retorna aquest vespre passat. 
A l’estança veïna la germana toca una sonata de Schubert. 
Molt suaument li cau el somriure a la font enrunada, 
que murmureja blavosa al crepuscle. Oh, que vell és el nostre llinatge. 
Algú xiuxiueja allà baix al jardí; algú ha abandonat aquest cel negre. 
Les pomes fan olor damunt la calaixera. L’àvia encén ciris daurats. 

Oh, que benigna és la tardor. Sonen tènues els nostres passos al vell parc 
sota arbres alts. Oh, que greu és la faç de jacint del crepuscle. 
La font blava als teus peus, misteriós el silenci vermell de la teva boca, 
ombrejat per la somnolència del fullatge, l’or fosc de gira-sols enrunats. 
Les teves parpelles són gràvides de cascall i somien suaus sobre el meu front. 
Tendres campanes em traspassen el pit d’estremiments. Núvol blau, 
el teu rostre ha baixat damunt el meu en el crepuscle. 

Un cant de guitarra que ressona en un hostal estrany, 
les mates salvatges de saüc allà baix, un dia de novembre molt remot; 
passes familiars als graons on cau l’ombra, la visió de bigues enfosquides, 
una finestra oberta on ha restat una dolça esperança... 
És inexpressable tot això, oh Déu, que ens colpeix i ens doblega els genolls. 

Oh, que fosca aquesta nit. Una flama purpúria 
se m’ha apagat a la boca. En el silenci 
expira la música de cordes solitària de l’ànima poruga. 
Deixa que el cap, ebri de vi, caigui al canal. 

Georg Trakl, Obra poètica. 
Traducció de Feliu Formosa 

 ***

Unterwegs 

Am Abend trugen sie den Fremden in die Totenkammer; 
Ein Duft von Teer; das leise Rauschen roter Platanen; 
Der dunkle Flug der Dohlen; am Platz zog eine Wache auf. 
Die Sonne ist in schwarze Linnen gesunken; immer wieder kehrt dieser vergangene 

(Abend.

Im Nebenzimmer spielt die Schwester eine Sonate von Schubert. 
Sehr leise sinkt ihr Lächeln in den verfallenen Brunnen, 
Der bläulich in der Dämmerung rauscht. O, wie alt ist unser Geschlecht. 
Jemand flüstert drunten im Garten; jemand hat diesen schwarzen Himmel 

(verlassen.

Auf der Kommode duften Äpfel. Großmutter zündet goldene Kerzen an. 

O, wie mild ist der Herbst. Leise klingen unsere Schritte im alten Park 
Unter hohen Bäumen. O, wie ernst ist das hyazinthene Antlitz der Dämmerung. 
Der blaue Quell zu deinen Füßen, geheimnisvoll die rote Stille deines Munds, 
Umdüstert vom Schlummer des Laubs, dem dunklen Gold verfallener 

(Sonnenblumen.

Deine Lider sind schwer von Mohn und träumen leise auf meiner Stirne. 
Sanfte Glocken durchzittern die Brust. Eine blaue Wolke 
Ist dein Antlitz auf mich gesunken in der Dämmerung. 
Ein Lied zur Guitarre, das in einer fremden Schenke erklingt, 
Die wilden Hollunderbüsche dort, ein lang vergangener Novembertag , 
Vertraute Schritte auf der dämmernden Stiege, der Anblick gebräunter Balken, 
Ein offenes Fenster, an dem ein süßes Hoffen zurückblieb - 
Unsäglich ist das alles, o Gott, daß man erschüttert ins Knie bricht. 

O, wie dunkel ist diese Nacht. Eine purpurne Flamme 
Erlosch an meinem Mund. In der Stille 
Erstirbt der bangen Seele einsames Saitenspiel. 
Laß, wenn trunken von Wein das Haupt in die Gosse sinkt. 

Georg Trakl