divendres, 10 d’abril del 2026

Deien que es deia amor

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez


DEIEN QUE ES DEIA AMOR


Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d'ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.

Deien que es deia Amor.
Jo l'havia parit
—em deien— i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre els meus braços nus.
Els meus pits no saberen
alletar-lo amb verí.

Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
—vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s'avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat del meu cos.

Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.

Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.


Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera (1981-1984) dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017




dissabte, 21 de març del 2026

Escoltar la veu

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez


Escoltar la veu
que guardaves oculta, el ritme interior,
l’esbatec latent.

S’envolava endins
i aürtava en el silenci del cos.

Pulsació nua balancejant-se
en els confins,
miracle:
moviment pur
que fa brillar l’ull cec.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026


dissabte, 14 de març del 2026

Res no et serà pres

Trieste. Fotografia: Empar Sáez



Res no et serà pres: vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.


Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017

 

divendres, 13 de març del 2026

Com la xiqueta que en encetar camí

 

Martinet. Fotografia: Empar Sáez


Com la xiqueta que en encetar camí
s'omple de rocs la falda i les butxaques
i s'endinsa en el bosc i els va perdent
sense lliurar les batalles previstes
contra llops o gegants, ombres
va deixant un rastre
sembra
i ara li resta només dins del puny
crispat un còdol llis...



Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998. Edicions 62, 2017



diumenge, 8 de març del 2026

Vuit de març

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez


VUIT DE MARÇ


Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres 
per pastura de foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.


Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (1977-1979), dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017


dissabte, 7 de març del 2026

Galeta umbilical

 

Martinet. Fotografia: Empar Sáez

Galeta umbilical


L'embaràs de la terra té molts cors
El paisatge concep   ben aventurat

l'herbei embrionari
la nervació de l'ànima
el batec de les pedres    umbilical


Jordi Ibáñez Torruella, Galetes de la sort
Tushita edicions, 2026




diumenge, 22 de febrer del 2026

He tapat...

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez


HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin SorescuPer entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin SorescuPoeme (1965)



dijous, 12 de febrer del 2026

Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez



De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,


les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,
estar en la volta del cel, cada fibra trenada
amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:
fàbrica de llum, el meu cos és habitat
per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,
però sento, també, en un espès endins
cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures
que en mi són. La seva agitació em commou:
fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,
que eleva el mineral, i allò que tu anomenes
     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix


***


De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min
e cada un dos meus fíos murmura
o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,
estar na volta do ceo, cada fibra trenzada
con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:
fábrica de luz, o meo corpo é habitado
pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,
pero sinto, tamén, nun espeso interior
cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas
que en min son. A súa axitación conmóveme:
fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,
que eleva o mineral, e o que ti chamas
     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo


Víctor Mañosa, Lonxe
Medulia Editorial, 2025


dissabte, 7 de febrer del 2026

Xim-xim de pluja

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez


LABERINTS D'AIGUA


4


Xim-xim de pluja
ens enllorda el fullatge.
Roina fangosa.

Abecedari d'ombres
que interpel·la el poema. 



GUSPIRES


11


Gota de gebre
al caire d'una fulla
d'heura a l'albada.

Quan la gota es despenja
l'univers somriu, còmplice.



Jordi Torres / Pep Cortès, Complicitats. Tankes a quatre mans
Edicions Trípode, 2025

 

Intentes donar forma a l'enyorança

Braemar. Fotografia: Empar Sáez



Intentes donar forma a l'enyorança   fassers
campanes   piques d'aigua
beneita   d'un poble desaparegut
sota encenalls
de culpes   Perquè
si bé
has aconseguit sobreviure
entre les cendres
dels somnis
de la fe
saps
que pot matar-te   el refrec
llunyà   de les ales d'una papallona.



Antònia Vicens, Agafa la teva creu
LaBreu Edicions, 2025
 


dilluns, 2 de febrer del 2026

Al silencio

Culross. Fotografia: Empar Sáez


AL SILENCIO


Oh voz, única voz: todo el hueco del mar,
todo el hueco del mar no bastaría,
todo el hueco del cielo, 
toda la cavidad de la hermosura
no bastaría para contenerte,
y aunque el hombre callara y este mundo se hundiera
oh, majestad, tú nunca,
tu nunca cesarías de estar en todas partes
porque te sobra el tiempo y el ser, única voz,
porque estás y no estás, y eres mi Dios,
y casi eres mi padre cuando estoy más oscuro.


Gonzalo Rojas, La miseria del hombre, 1948 (poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3, Quaderns de Versàlia, 2023).


Ara que no em dius res

 

Balmaha. Fotografia: Empar Sáez

8

Ara que no em dius res, ara
que no em fas gaudir i sofrir,
tu ets la consuetud dels meus dies.
T'assembles a un llac tot igual
sota un cel de llauna tot igual.
Somnolent em moc per la riba.
No vull, no desitge, ni tan sols
pense.
        Em toque per sentir si soc.
I l'ésser i el no ésser, com l'aigua
i el cel es confonen.
El meu dolor esdevé el d'un altre
i la vida no és alegre ni trista.

T'odie, companya assídua dels meus dies,
que de la vida no m'alliberes, fent-me
com el son una cosa inanimada,
sinó que me la deixes només vorejar.
Ja que estic resignat a viure, vull
que cada hora del dia em pese damunt,
em toque en la meua carn vital.
Vull el Dolor que m'agarre fortament
i em col·loque en el centre de la Vida.

Ara que no em dius res, ara
que no em fas gaudir ni sofrir,
jo resignat espere que tu passes.



Camillo Sbarbaro, Pianissimo
Traducció de Marc Granell
Edicions del Buc, 2024



diumenge, 25 de gener del 2026

Alma desnuda

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez


ALMA DESNUDA


Soy un alma desnuda en estos versos,
Alma desnuda que angustiada y sola
Va dejando sus pétalos dispersos.

Alma que puede ser una amapola,
Que puede ser un lirio, una violeta,
Un peñasco, una selva y una ola.

Alma que como el viento vaga inquieta
Y ruge cuando está sobre los mares,
Y duerme dulcemente en una grieta.

Alma que adora sobre sus altares,
Dioses que no se bajan a cegarla;
Alma que no reconoce valladares.

Alma que fuera fácil dominarla
Con sólo un corazón que se partiera
Para en su sangre cálida regarla.

Alma que cuando está en la primavera
Dice al invierno que demora: vuelve,
Caiga tu nieve sobre la pradera.

Alma que cuando nieva se disuelve
En tristezas, clamando por las rosas
Con que la primavera nos envuelve.

Alma que a ratos suelta mariposas
A campo abierto, sin fijar distancia,
Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia
De un suspiro, de un verso en que se ruega,
Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega
Y negando lo bueno el bien propicia
Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia
Palpar las almas, despreciar la huella,
Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,
Como los vientos vaga, corre y gira;
Alma que sangra y sin cesar delira
Por ser el buque en marcha de la estrella.


Alfonsina Storni, poema dins: Ànima Cos. Àlbum Versàlia Núm.2
Quaderns de Versàlia, 2022.


tornes a casa

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez


tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.



Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014


diumenge, 11 de gener del 2026

El món es resumeix

 

Inverness. Fotografia: Empar Sáez


                           XIV


El món es resumeix en els ulls de la mare

tot el que cal entendre s'encomana



Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor
Lleonard Muntaner Editor, 2024




divendres, 9 de gener del 2026

La casa era silenciosa i el món tranquil

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez


LA CASA ERA SILENCIOSA I EL MÓN TRANQUIL


La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu

era com l'ésser conscient del llibre.
La casa era silenciosa i el món tranquil.

Els mots eren dits com si el llibre no existís,
llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,

volia inclinar-se, volia moltíssim ser
l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui

la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.
La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.

El silenci era part del sentit, part de la ment;
l'accés de la perfecció a la pàgina.

I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,
en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix

és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix
el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.



Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3
Versió de Francesc Parcerisas
Quaderns de Versàlia, 2023.


**

THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM


The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

                                                
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)