Erràtica

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

ERRÀTICA

Els vespres se't van cavant

sota l'ull. Amb el llavi re-

collides síl·labes —bella

rodona sense so —

ajuden l'estrella reptant

al mig d'elles. La pedra,

antany arranada als polsos, aquí s'obre:

a prop de tots

els sols

escampats, ànima,

tu eres, dins l'èter.

Paul Celan, La Rosa de Ningú

Traducció d'Arnau Pons

LaBreu Edicions, 2025

***

ERRATISCH


Die Abende graben sich dir
unters Aug. Mit der Lippe auf-
gesammelte Silben - schönes,
lautloses Rund - 
helfen dem Kricchstern 
in ihre Mitte. Der Stein,
schläfennah einst, tut sich hier auf:

bei allen 
versprengten
Sonnen, Seele,
warst du, im Äther.


Paul Celan, Die Niemandsrose (1963)

Geranis vermells

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Geranis vermells


Els geranis tan vermells,
com una boca delerosa,
són on tu t'asseies,
a l'ampit del finestral
         a punt d'esbatanar-se,
         a punt de perdre els pètals.



Glòria Calafell, Escala de cargol
Edicions del Petroli, 2025

Distensions, Apagaments

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

Distensions, Apagaments

Darrere l'horror, què?

La indiferència,

les blanques màscares

de l'inimaginable, dur no-res

sense categories.

Un ocell de colors impossibles

explora les inoportunitats,

blau transparent, groc eriçat,

negre rocós, verd musical.

De dir «ocell sense colors»

com se'n dirà?

Com se'n dirà de decidir com s'ha de dir?

L'ocell muta en diable.

I què, si no existeix tampoc.

En la meva inexistència aprofundeixo

per sentir els records extingir-se.

Per ser acollits en el no-res

que no en sap d'acollir,

ni de saber o no saber ni res.

Miquel de Palol, Dies claríssims de Síria

Pagès Editors, 2023

Sempre gènesi

Begur. Fotografia: Empar Sáez

SEMPRE GÈNESI

No haver concebut        

                              també és donar.

Ningú no viu sense haver llegat, ningú

                 no està mancat          de so. 

No hi ha cap erm que sigui estèril si algú el mira. 

Si se sent cantar la merla a trenc d'alba

és perquè una primera merla va cantar,

                                    i va ser recordada.

Si el castanyer és entre nosaltres

és perquè hi va haver un primer pol·len,

                                    i va ser recordat.

Si la teulada existeix com a consciència

és perquè un dia hi hagué nuesa

                                    i va ser recordada.

Si el baixar del riu n'és l'ensenyament

és perquè algú va aprendre'n amb el curs

                                    i va ser recordat.

Les coses signifiquen per la seva memòria,

i el que uns anomenen brisa, d'altres ànima,

uns altres alè, arima, ātman, psyché,

és l'alè, l'aire que empeny la merla

a posar-se sobre una teula i escoltar

com si tu fossis qui porta la cançó que li manca.

Ramón Andrés. Quietud no mesurable

Traducció de Lola Josa

Cafè Central & Eumo Editorial, 2021

Mare

Begur. Forografia: Ferran d'Armengol

 

I què queda de tu? Només el cos

més enigmàtic, carn que no conté

sinó misteris, fil indesxifrable

que es dissol. Un miratge en l'aire dens

sembla irreal. El traç sense sentit

del teu alè truncat s'esfuma en l'aire

amb el dolor carnal, com una espelma

que es consumeix i finalment s'apaga.

I què queda de tu? Només la pell

de cera, el cos de plom, una pregunta

impossible i aquest forat en mi,

aquest forat que no té vores, mare.

Josep-Anton Fernàndez, L'estranger a casa

Edicions Proa, 2024

(26-12-2023)