Credo

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 

Credo


En veritat, en veritat us dic que en veritat
i malgrat ell mateix, encara crec en l'home.
En la dona que alleta i en el qui estén la mà,
en qui acompanya el feble i en qui fa més senzill
el darrer alè del moribund.

                            En tu.

En veritat us dic que en veritat els descreguts de l'home

no tindran lloc al meu reialme terrenal, privat, ínfim,

perquè el món n'és ple de tant d'absurd que tot ho violenta.

En veritat us dic que en veritat 

ja només puc creure en allò que ens redimeix

dels molts pecats comesos pels fills dels déus estèrils.

Aquí el poema podria esdevenir un misteri,

un atzucac,

        

            un enigma per desxifrar,

enllà dels mots, la resta dels misteris,

afillant-se l'ambigüitat i fent-se obscur.

Però jo et mostro els mots perquè

en facis, segons el teu gust, allò que més et plagui.

I aleshores, diu.

En veritat us dic que en veritat

ja no puc ni vull creure en res més que en els múltiples

amors de què som capaços i en l'acte creatiu

com a únic motor vital i redemptor.

(El lliri a la mà, que sempre fa bona olor.)

I ja no hi ha més misteris que aquell que,

en veritat us dic, hem perfet planerament.

En veritat et dic, amor, que en veritat

ja més enllà de tu el món esdevé un desert

de potents miratges d'homes impotents,

però que te m'has fet llum, i lloc, i eternitat,

i el centre perenne que defineix l'amor i,

doncs, que em defineix a mi (ara que anem

sense llasts inútils i ja només restem en l'essencial).

Que el meu espai es contreu

quan en necessites més,

perquè tots els espais som tu i jo

que els omplim nuats incansablement.

En veritat et dic, amor, que en veritat

essent en tu tot l'ésser resplendeix,

esdevé humà, finit, etern.

I és en vós que soc. I m'ets.

Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024