La mirada s'endolceix

Saint-Savin. Fotografia: Empar Sáez

 

La mirada s'endolceix

quan et puc anomenar

i deixes de ser una mata,

una flor o l'ocell marró.

El nom m'acostuma a tu

i en dir-te et fas present,

com si el món que el camí

em mostra emergís dissemblant,

vida i consciència

manifesta.

                crespinell, sempreviva, tallarol

Víctor Mañosa, ull nu

Témenos Edicions, 2022

Nombro con el silencio

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

ANOMENAR AMB EL SILENCI

Puc dir el que és innominat amb la paraula
puc dir la pàtria
l'amor l'or una rosa
puc cridar o callar
puc enunciar els colors
els mars les illes els ocells les fruites.
Dic el nom de la meva estimada
a la pàtria l'anomeno pel seu nom
repeteixo dos cops una paraula
dic el que és innominat amb el silenci.


Tadeusz Różewicz, Poesía abierta (Traducción de Fernando Presa González). 

La Poesía, señor hidalgo, 2003
Traducció al català: Empar Sáez

III

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 

»Immutable Destí, bocaclòs sentinella,

Freda Necessitat!... Atzar que, anticipant-te

Entre els mons extingits sota la neu eterna,

A poc a poc refredes l'univers que s'apaga,

¿Saps potser què en fas tu, poder original,

Dels teus sols apagats, que l'un amb l'altre xoquen...

¿De debò creus transmetre un immortal alè,

Entre un món que agonitza i un altre que reneix?...

Pare, pare!, és a tu que sento dintre meu?

Tens el poder de viure i de vèncer la mort?

¿No hauràs pas sucumbit sota l'últim esforç

De l'àngel de les nits colpit per l'anatema?...

Car em sento tot sol per plorar i per sofrir

Ai las!, i, si jo moro, és que tot morirà!»

Gérard de Nerval, "Crist a l'hort de les oliveres" dins:  Les quimeres i altres poemes

Versió catalana d'Alfred Sargatal

Llibres del Mall, 1976

***

 »Immobile Destin, muette sentinelle,

Froide Nécessité!... Hasard qui, t'avançant
Parmi les mondes morts sous la neige éternelle,
Refroidis, par degrés, l'univers pâlissant,

Sais-tu ce que tu fais, puissance originelle,
De tes soleils éteints, l'un l'autre se froissant...
Es-tu sûr de transmettre une haleine immortelle,
Entre un monde qui meurt et l'autre renaissant?

O mon père! est-ce toi que je sens en moi-même?
As-tu pouvoir de vivre et de vaincre la mort?
Aurais-tu succombé sous un dernier effort

De cet ange des nuits qui frappa l'anathème...
Car je me sens tout seul à pleurer et souffrir,
Hélas! et, si je meurs, c'est que tout va mourir!»

Gérard de Nerval, Le Christ aux Oliviers

 

 

Escriure, ara, únicament per fer saber

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 

  Escriure, ara, únicament per fer saber que un dia vaig deixar d'existir; que tot, damunt meu i al meu voltant, va esdevenir blau, immensa extensió buida per al vol de l'àguila, les ales poderoses de la qual, quan baten, repeteixen fins a l'infinit els gestos de l'adeu al món.

  Sí, únicament per confirmar que vaig deixar d'existir el dia que l'ocell rapaç va ocupar tot sol l'espai de la meva vida i del llibre, per regnar-hi com a senyor i devorar el que, una vegada més, intentava néixer dins meu i que jo mirava d'expressar.

Inútil és el llibre quan la paraula no té esperança.

Edmon Jabès, El llibre de l'hospitalitat

Traducció de David Cuscó i Escudero

Editorial Flâneur, 2019

***

  Écrire, maintenant, uniquement pour faire savoir qu’un jour j’ai cessé d’exister; que tout, au dessus et autour de moi, est devenu bleu, immense étendue vide pour l’envol de l’aigle dont les ailes puissantes, en battant, répètent à l’infini les gestes de l’adieu au monde.
  Oui, uniquement pour confirmer que j’ai cessé d’exister le jour où l’oiseau rapace a occupé seul l’espace de ma vie et du livre, pour régner en maître et dévorer ce qui, une fois encore, cherchait, en moi à naître et que je tentait d’exprimer.

Inutile est le livre quand le mot est sans espérance.

Edmond Jabès, Le livre de l’Hospitalité (1991)

Veu

 

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Veu

I la corda vocal tremola sola

quan el funàmbul mut hi balla.

Laura López Granell, Coratge

Godall Edicions, 2020