 |
| Venècia. Fotografia: Empar Sáez |
Sempre hi ha una penúltima finestra
on no hi bat de ple el sol.
Hi pots acostar la cadira, abocar-t'hi
i visitar els records amb els ulls d'ahir.
No és una traïció: els arbres antics
no han mudat el verd ni l'aire ha deixat
de bellugar-ne les mateixes fulles.
Faig córrer la cadira uns minuts enrere
perquè els ulls no es cremin.
Però pesa. La fusta du boscos a dins.
Cèlia Sànchez-Mústich, Mudança endins
Tanit Poesia, 2022
I la poesia du sentiments a dins.
ResponEliminaGràcies, Helena!
EliminaBella foto, bell poema: "La fusta du boscos a dins". Gràcies pels regals, Empar.
ResponEliminaGràcies a tu, Manel, pel comentari.
EliminaBon estiu i bones vacances!
Bella foto, bell poema: "La fusta du boscos a dins". Gràcies pels regals, Empar.
ResponElimina