 |
| Garaioa. Fotografia: Empar Sáez PORT ARTHUR Enmudece la visión de las montañas: hay un cuerpo flotando en su interior. Cabeza abajo, pequeños gusanos bailan y lo levantan a su manera, la mínima, una puntuación. Un signo que se estira hasta que vuelve. Todos los mundos son aquí y aquí se reúnen, Marco Antonio Raya, Mono La Garúa Poesía, 2016 |
dilluns, 31 d’agost del 2020
Port Arthur
Barco hundido
 |
| Cadaqués. Fotografia: Empar Sáez BARCO HUNDIDO Hay una regla precisa que permite establecer en una novena parte aquello que del hielo o el iceberg emerge de las aguas. Tratándose de barcos es difícil fijar regla alguna. Un barco hundido es siempre un fracaso del corazón. Rafael Pérez Estrada, Libro de horas (1985) dins: Poesía (1985-2000) Editorial Renacimiento, 2020 |
Intemporal
 |
| Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez |
INTEMPORAL
un poema
ignoro absolutamente las causas
puede llegar a ser más longevo que una piedra
el otro día leí que mientras
destruían un muro de 500 años
los obreros encontraron una carta de amor entre las piedras
entre las piedras hechas polvo
un poema puede llegar a ser eterno
sobrevivir al fuego
saltar de la piedra al papiro
y del papiro a la memoria
para ponerse a salvo
un poema puede llegar a ser eterno
así parece.
Rolando Kattan, Gabinete de curiosidades. Antología poética
La Garúa Poesía, 2020
Cua de sargantana
 |
| Uxué. Fotografia: Empar Sáez |
Cua de sargantana
Escindida del cos, la cua es mou:
aparença de vida.
L'infant depredador oblida el que ha fugit
i s'entreté amb la resta
com un gat juganer.
Els records només són espasmes del passat,
un fingiment del temps.
El temps que se'ns escapa.
Isabel M. Ortega Rion, Cues de sargantana
Edicions Tres i Quatre, 2019
Restes
 |
| Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez Restes Mai no sabràs si entre les masies esfondrades s'amaga un prec, o bé la lleu remor d'una llengua trèmula. Fes-te sols pregunta i avança pels llocs desconeguts. Si tu has canviat, o si ho han fet les coses, és irrellevant. El moviment mai no interroga: fa i desfà, crea i exalta. I ara on ets? Respon-me. De la llibertat te'n parlaran els nens o els àngels. No pas els angoixats. Lluís Calvo, L'espai profund Edicions Proa, 2020 |
Heroi
 |
| Portlligat. Fotografia: Empar Sáez Heroi Estimo el que en resta. Tu, pres en els meus llavis com una engruna de sal de tot el blau de mar que eres. Marta Pérez i Sierra, Punta de plom Pagès Editors, 2020 |
Ben amarg és el cor del poema
 |
| Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez |
Ben amarg és el cor del poema.
La mà esquerra a dalt desencadena una estrella,
a baix l'altra mà
remena un bassiot blanc. Ferides que s'obren,
que es tornen a obrir, les cus la nit, les torna a cosir
amb fil incandescent. Amarg. La sang no s'atura mai
de mà en mà salada, entre els ulls,
en els alvèols de la boca.
La sang que es mou en les veus que magnifiquen
la fosca rere les coses,
els halos en les imatges de llimalla, els espais aspres
que escrius
entre els meteors. Cus-te: brilles
per les cicatrius. Només aqueixa mà que remenes
enlaire i l'altra mà que blancament
treballa
a les superfícies centrífugues. Amarg, amarg. En sang i exercici
d'elegància bàrbara. Fins que assegut en el mig
negre de l'obra et mors
de llum compacta.
I en una radiació d'heli rebentes a causa de l'ombrívola
violència
dels nuclis folls de l'ànima.
Herberto Helder, Última ciència
Traducció d'Arnau Pons
Pagès Editors, 2000
***
A mão esquerda em cima desencadeia uma estrela,
em baixo a outra mão
mexe num charco branco. Feridas que abrem,
reabrem, cose-as a noite, recose-as
com linha incandescente. Amargo. O sangue nunca pára
de mão a mão salgada, entre os olhos,
nos alvéolos da boca.
O sangue que se move nas vozes magnificando
o escuro atrás das coisas,
os halos nas imagens de limalha, os espaços ásperos
que escreves
entre os meteoros. Cose-te: brilhas
nas cicatrizes. Só essa mão que mexes
ao alto e a outra mão que brancamente
trabalha
nas superfícies centrífugas. Amargo, amargo. Em sangue e exercício
de elegância bárbara. Até que sentado ao meio
negro da obra morras
de luz compacta.
Numa radiação de hélio rebentes pela sombria
violência
dos núcleos loucos da alma.
Herberto Helder, Última Ciência, Poesia Toda (1996)
dimecres, 19 d’agost del 2020
Hauria de recordar qui sóc
 |
| Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez |
Hauria de recordar qui sóc
per escriure’m.
Hauria de descolgar
entre les rels i la terra
la paraula que germina,
trèmulament invisible.
Tornar a la innocència
que habita el món dels dorments.
Tornar a ser allò que era
abans de néixer.
Tornar,
donar fe del meu despertar.
Empar Sáez, Quatre arbres
Viena Edicions, 2016
***
Dovrei ricordare chi sono
per scrivermi.
Dovrei staccare
tra le radici e la terra
la parola che germina,
tremulamente invisibile.
Ritornare all'innocenza
che abita il mondo dei dormienti.
Ritornare a essere quello che era
prima di nascere.
Ritornare,
testimoniare il mio risveglio.
Traducció a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló
Subscriure's a:
Missatges (Atom)