A l'hora del passeig

Florència. Fotografia: Empar Sáez

A l'hora del passeig sortim
de casa amb una ca-
deneta aquí al canell, com
per al gos, per a a bèstia
que ens acompanya,

i a cada escocell fem
parada i clavem
el nas. Ah, però: tot

fa olor de lletra, tot flaira
cosa escrita molt 
i molt endins, i llavors
imaginem que és lletra el que dicta

l'alçada dels fanals i la força
de la llum, la que
adreça amb rectitud
la vorera, la que grava
llinatges als embornals, i també la
que entalla en la fusta els
versos

que el poble repeteix
als tombants del calendari.

Sí, enderiats per la lletra, fem
com si ho volguéssim tot escrit, com
si d'haver passat nosaltres n'hagués
de quedar una 
cal·ligrafia invisible i universal, una
injecció gramatical
fins i tot en la quàntica més
secreta del silici.

¿És doncs d'aquesta mena
l'impuls que ens capfica,
asseguts als bancs,
en dintres de paper?

¿El que ens diu de deixar
caure amb descuit els fulls, com si alguna
cosa a l'avinguda n'hagués
de seguir el dictat?

Potser sí, potser tal
vegada, com diuen alguns,
de bona fe, un dia creixerem
nosaltres en nosaltres d'un nostre traç,
ufanament assaonats
per la grafia, però

mestrestant que això no passa, l'angoixa,
la nostra angoixeta
borda i rondina perquè no en sap
res. Ara, que també
pot ser el seu remuc
l'avís, si te-

morosament
s'ensuma que en acabar
el volt ens troba-

rem amb una ca-
de-
neta tota
escrita al coll,
sota els fanals,

alçant el nas quan passi l'aire
pel carrer, com per
atrapar la salvatge i deslletrada
ferum del món, que sempre

fa la seva, esgra-
fiat.


Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017