XXIV

Florència. Fotografia: Empar Sáez


XXIV

Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.

Marta Pérez i Sierra, Llavors, els peixos (Poemes de Marta Pérez i Sierra i pintures de Jordi Vila i Llàcer)

La Garúa Libros, 2017

La noche me salva

Florència. Fotografia: Empar Sáez

(...) La noche me salva. No podemos ver sin peligro de enloquecer: las cosas nos revelan, sin revelar nada y por su simple estar ahí frente a nosotros, el vacío de los nombres, la falta de mesura del mundo, su mudez esencial. Y a medida que la noche se acumula en mi ventana, yo siento que no soy de aquí, sino de allá, de ese mundo que acaba de borrarse y aguarda la resurrección del alba. De allá vengo, de allá venimos todos y allà hemos de volver. Fascinación por el otro lado, seducción por la vertiente no humana del universo: perder el nombre, perder la medida. Cada individuo, cada cosa, cada instante: una realidad única, incomparable, inconmensurable. Volver al mundo de los nombres propios.

Octavio Paz, El Mono Gramático

Seix Barral, 1974

A l'hora del passeig

Florència. Fotografia: Empar Sáez

A l'hora del passeig sortim
de casa amb una ca-
deneta aquí al canell, com
per al gos, per a a bèstia
que ens acompanya,

i a cada escocell fem
parada i clavem
el nas. Ah, però: tot

fa olor de lletra, tot flaira
cosa escrita molt 
i molt endins, i llavors
imaginem que és lletra el que dicta

l'alçada dels fanals i la força
de la llum, la que
adreça amb rectitud
la vorera, la que grava
llinatges als embornals, i també la
que entalla en la fusta els
versos

que el poble repeteix
als tombants del calendari.

Sí, enderiats per la lletra, fem
com si ho volguéssim tot escrit, com
si d'haver passat nosaltres n'hagués
de quedar una 
cal·ligrafia invisible i universal, una
injecció gramatical
fins i tot en la quàntica més
secreta del silici.

¿És doncs d'aquesta mena
l'impuls que ens capfica,
asseguts als bancs,
en dintres de paper?

¿El que ens diu de deixar
caure amb descuit els fulls, com si alguna
cosa a l'avinguda n'hagués
de seguir el dictat?

Potser sí, potser tal
vegada, com diuen alguns,
de bona fe, un dia creixerem
nosaltres en nosaltres d'un nostre traç,
ufanament assaonats
per la grafia, però

mestrestant que això no passa, l'angoixa,
la nostra angoixeta
borda i rondina perquè no en sap
res. Ara, que també
pot ser el seu remuc
l'avís, si te-

morosament
s'ensuma que en acabar
el volt ens troba-

rem amb una ca-
de-
neta tota
escrita al coll,
sota els fanals,

alçant el nas quan passi l'aire
pel carrer, com per
atrapar la salvatge i deslletrada
ferum del món, que sempre

fa la seva, esgra-
fiat.


Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017

Les ballarines vanes

Florència. Fotografia: Empar Sáez

Les ballarines vanes

Són aquí les que són flors de l'ombra, han vingut
esbart diví i afable vagarós sota els nuus
que esquinça o crea, cómplice, la lluna... Són aquí
fugint melodioses pel boscatge esclarit.
Són malves i són lliris, i roses moridores
les gràcies de nit que amb llurs danses desclouen
i regalen al vent el perfum dels seus dits.
Es fan totes atzur i boscosa fondària
on l'aigua prima lluu a penes, reposada
com un pàl·lid tresor d'una eternal rosada
d'on un silenci immens emana... Són aquí
fugint misterioses pel boscatge esclarit,
furtives com un vol d'exquisides mentides.
Van descloent els somnis dels calzes que trepitgen 
i, gràcils, els seus braços amb actes adormits
barregen, com en somnis, sota els murters amics,
carícies de l'una a l'altra... Però alguna,
que es deixa anar del ritme i de la font s'allunya,
va, abrivada la set pel misteri acomplit,
a beure als lliris l'aigua frèvola on dorm l'oblit.

Paul Valéry, Àlbum de versos antics 
Traducció de Josep A. Vidal
Pagès Editors, 2017

***

Les vaines danseuses

Celles qui sont des fleurs de l'ombre sont venues,
Troupe divine et douce errante sous les nues
Que effleure ou crée un clin de lune… Les voici
Mélodieuses fuir dans le bois éclairci.
De mauves et d’iris et de mourantes roses
Sont les grâces de nuit sous leurs danses écloses
Qui dispensent au vent le parfum de leurs doigts.
Elles se font azur et profondeur du bois
Où de l’eau mince luit dans l'ombre, reposée
Comme un pâle trésor d’eternelle rosée
Dont un silence immense émane… Les voici
Mysterieuses fuir dans le bois éclairci,
Furtives comme un vol de gracieux mensonges.
Des calices fermés elles foulent les songes;
Et leurs bras délicats aux actes endormis
Mêlent comme en rêvant sous les myrtes amis,
Les caresses de l'une à l'autre… Mais certaine,
Qui se défait du rythme et qui fuit la fontaine,
Va, ravissant la soif du mystère accompli,
Boire des lys l’eau frêle où dort le pur oubli.

Paul Valéry, Album de vers anciens

MORNING GLORIES

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez

MORNING GLORIES

S'obria, cada matí, una flor nova

de la branca escapçada,

fragilitat esvelta en el vas d'aigua.

S'obrien els capolls

sota el reflex del sol, claror primera,

tonalitats exactes dels colors,

miracle les transparències idèntiques dels pètals.

Anhelava el meu cos l'impossible prodigi,

la força de la saba,

la precisa simetria de les corbes,

la negació del temps,

l'epidermis nua, inassolible, de la flor.

Zoraida Burgos, Poemes dispersos, dins Convivència d'aigües. Obra poètica. 

LaBreu edicions, 2017