Et conec, ets la que es vincla greument

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

(Et conec, ets la que es vincla greument;
jo el perforat, sóc el teu servent.
On flameja el mot que ens testimonia?
Tu  —del tot, del tot real. Jo  —del tot follia.)


Paul Celan, Cristall d'alè 
Traducció: Arnau Pons


***

(Ich kenne dich, du bist die tief Gebeugte,
ich, der Durchbohrte, bin dir untertan.
Wo flammt ein Wort, das für uns beide zeugte?
Du—ganz, ganz wirklich. Ich—ganz Wahn.)

Paul Celan, Atemkristall

Les flors de l'albercoquer

Àrreu, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

Les flors de l'albercoquer


L'albercoquer tota sa flor lluirà.
És d'una pal·lidesa mig rosada:
d'una color de noia abandonada
que somniï un besar.


Josep Carner, Arbres

He passat a frec...

Saint Girons. Fotografia: Empar Sáez

He passat a frec...


He passat a frec de la porta
del jardí on es vells xiprers
s’enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
                              era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d’aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l’amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
                           mida
                           humana. 


Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués(dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)

A l'estil d'Alberto Caeiro

Quintin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez

 

 

A l'estil d'Alberto Caeiro
 

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo. 
Jo em reconec en el bé i en el mal, 
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu; 
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant; 
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana. 


Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar (dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)