A l'hivern

Narssarssuaq, Kujalleq (Groenlàndia). Fotografia: Joan Ramell

A l’hivern

s’estrenyen els colors

i l’aire és una mitja negra

per on ascendeixen

espesses

les últimes flors

que encara

vas ser a temps

de pronunciar.

Elles,

amb el seu calendari atapeït

de núvies i difunts. 


Gemma Gorga, Diafragma

Un dia vaig passar el dit

 Mas d'Azil. Fotografia: Empar Sáez

 (...) Un dia vaig passar el dit 
pel forat del nus d'una fusta i se m'hi va encallar; no vaig provar 
d'arrencar-lo -m'havia unit amb la fusta, amb l'arbre, amb el bosc-; 
dels meus genolls ja brotaven tanys i minúscules fulles 
i dins meu hi havia una gran calma. Fins que em vaig espantar, 
no fos cas que desaparegués en aquella unió impersonal, 
no fos cas, sobretot, que perdés la veu (com passa en els malsons 
o, segons diuen, com aquelles dones a qui els déus com a favor 
transformaven en arbres, o en marbre, magnífiques estàtues 
ran de l'abisme, per salvar-les de la caiguda, 
i el crit que no havien cridat romania eternament gravat 
des de les ungles dels peus fins a les arrels dels cabells, 
un «auxili» tens, incorpori —tant de bo que no ens el facin mai, aquest favor—).

Aleshores vaig clavar una forta estrebada al dit, i estava ple de sang,
i jo sentia tristesa pel meu dit, més que no dolor,
com si fos un últim prometatge trencat, pel fet d'haver-me tret
del dit l'anell aquell fet de fusta boscana.


Iannis Ritsos, Els Atrides

Poemes a la platja de Cesarea

Pont l'Abbé . Fotografia: Empar Sáez

Poemes a la platja de Cesarea

III

Nedant vaig allunyar-me, sol,
més enllà de l'escullera, i de sobte
vaig aturar-me com vaixells
que paren al bell mig del mar
sense que els passatgers sorpresos
sàpiguen per què.
No és que estigués cansat. La mar
estava en calma i jo encara tenia forces.
Va ser veure'm mancat de raons per tornar.
Per què tornar a la platja?
Se la veia groga i grisa, no com la terra
que era, sinó com un horitzó,
com el de ponent, marcant amb un traç fi 
l'inici de moltes més distàncies.
Per què tornar?
Després se m'engegà de nou
com un motor que fa trémer el vaixell.
Era l'oblit que funcionava:
un motor molt més potent del que la meva vida
necessita, més gran que el meu cos
i molt més extens que tots els meus records,
un motor que em duu més enllà de la mort,
lluny.

Iehuda Amikhai, Queda't amb mi (Columna edicions, 1985)
Traducció: Manuel Forcano