dimecres, 26 de febrer del 2014

Reinventes el passatge

Locronan. Fotografia: Empar Sáez



Reinventes el passatge


Veus passar suaument 
pel cel de la tarda
la breu volada de coloms
contra un paisatge insignificant
d'antenes, finestres i teules,
el cel clar que emmarca aquest silenci
on escrius el gest d'una mirada
maldant per franquejar
els propis límits,
lluny d'aquell que sempre t'acompanya,
la seua veu gastada a cau d'orella
al fons tremolós d'una tarda.

I reinventes el passatge.
Qui va veure florir un colp
la nova primavera espera sempre. 


Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum
Pagès Edicions, 2005


divendres, 14 de febrer del 2014

Ella i ell

Quimper. Fotografia: Empar Sáez


Ella i ell

Poema 3


Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius
fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.

L'ombra era la més llunyana carn de les coses.

Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres
i va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres 
que perden el miracle del seu eclipsi.

Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do si e non
Traducció: Xavier Sierra


***


Ela i el

Poema 3


Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos
esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.

A sombra era a máis lonxana carne das cousas.

Ela avanzou por diante dos cóbados e os rostros
e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros 
que perden o miragre do eclipse.

El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non

diumenge, 9 de febrer del 2014

Tard

Paestum. Fotografia: Empar Sáez


Tard


Se t'ha fet tard per guanyar esperances
i tard també per perdre
el do de la gratitud o certa confiança
en les petjades que t'han dut a trescar
amunt i avall aquestes vies.

La vida
para i despara taula cada dia,
et porta a pedalar pels carrers
contra la tramuntana
i a assaborir el vi fort
de les paraules.

Així mires el temps anar-se'n
de gaidó per la porta falsa de les hores
i et concentres en la pàgina en blanc
d'una absència.


Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament
Edicions 62, 2013

dimarts, 4 de febrer del 2014

Mare dels ofegats

Châtelaillon. Fotografia: Empar Sáez



Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna'ns les herbes d'embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l'hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.


Josefa Contijoch, Congesta
Edicions 62, 2007

dissabte, 1 de febrer del 2014

Ja siguen transparents o opaques

Alós d'Isil. Fotografia: Empar Sáez


   Ja siguen transparents o opaques, humils o engalonades amb imatges, les nostres paraules no contindran més sentit que un alè sense rostre que ressonàs per ell mateix sobre els enderrocs d'un temple o en un camp superbament desert des de sempre ignorat pels humans.
   Així, tant si deixa un nom com si esdevè anònim, tant si afegeix un terme al llenguatge com si s'extingeix en un sospir, de totes maneres el poeta desapareix, traït pel seu seu propi murmuri, i res no hi resta després d'ell més que una veusense ningú—.


Jean Tardieu, Una veu sense ningú
Traducció d'Eduard J. Verger


***



   Qu’elles soient transparentes ou opaques, humbles ou chamarrées d’images, ne contiendront pas plus de sens qu’un souffle sans visage qui résonnerait pour lui-même sur les débris d’un temple ou dans un champ superbement désert depuis toujours ignoré des humains. 
   Ainsi, qu’il laisse un nom ou devienne anonyme, qu’il ajoute un terme au langage ou qu’il s’éteigne dans un soupir, de toute façon le poète disparaît, trahi par son propre murmure et rien ne reste après lui qu’une voix sans personne. 


Jean Tardieu, Une voix sans personne