El silenci de la finestra oberta

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

XXIV


El silenci de la finestra oberta.
El silenci de la teulada transparent.
El silenci del vent aturat
a la xemeneia.
Després la remor dels records:
el cos a cos,
la nostra simetria.


Guillem Viladot, Urc del cos

Llibres del Mall, 1987

Enigmes

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

Tres poemes d'Henri Michaux
Enigmes

II

Modelava una bestiola amb la molla del pa, una mena de ratolí. A penes acabava la tercera pota, heus ací que es posava a córrer... Fugia protegida per l'ombra de la nit.

(Qui je fus, 1927)

Joan Perucho, Quadern d'Albinyana

Plenamar

Premià de Dalt. Fotografia: Empar Sáez

Es bleguen les ombres sobre el teu mar

i els dies transiten damunt la llum 

que ens aombra. 

                 Som escletxa i claror

en un temps de llamp, en brasquer de besos

al caire d'un temps en les hores roges. 


I si érem nit en la plenamar

els dies i les ombres són ara         llum 
                                     
                                   i Nadal 



                Empar

"Limiar do fim"

Douarnenez. Fotografia: Empar Sáez

"LIMIAR DO FIM"


Abocat a les veus d'aquest vespre, una pluja
estiuenca em recorre descalça el quadern.
Veig brasquers d'ocells vius, mausoleus de flors blaves
i entre processons d'ombres formigues dubtant.
Wittgenstein em va dir: "Del que no es pot parlar
cal guardar-ne silenci", però crec
que es pot parlar de tot. L'únic fotut
és que es perden la fe i la passió literàries
quan s'arriba a l'edat en què un s'estima
més sembrar un llimoner que escriure versos.


Ponç Pons, Pessoanes

"VIDRAÇARIA"

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

 "VIDRAÇARIA"

Entre la vida

que et desconcerta i tu

sempre hi ha un vidre.

Unes ulleres

gruixades de miop

i una finestra

d'on veus, segut, com passa,

fumant, tot sol, la vida.

Ponç Pons, Pessoanes

Edicions Bromera, 2003

L'última llum

Mura. Fotografia: Empar Sáez

L'última llum

Obres la finestra. La ratlla 

de l'horitzó dibuixa ocres

de cera. Raja l'aigua minsa

de dies sense discurs. Veus

llunyanes es solidifiquen

al rocall erm de la distància.

Cau la tarda. El cos es mou

al compàs de l'última llum.

Montserrat Rodés, El temps fumeja

L'Aixernador Edicions, 1993