diumenge, 13 d’octubre de 2013

NIT D'HIVERN

Locronan. Fotografia: Empar Sáez

NIT D'HIVERN 

Ha caigut neu. Després de mitjanit abandones embriac de vi purpuri l'obscur districte dels homes, la flama roja de la seva llar.Oh la tenebra! 
    Negra glaçada. La terra és dura, amarg és el sabor de l'aire. Les teves estrelles es tanquen en senyals malignes. 
    Amb passos petrificats camines picant de peus pel terraplé, amb els ulls rodons, com un soldat que pren per assalt una negra trinxera. Endavant! 
    Amarga neu i lluna! 
    Un llop roig escanyat per un àngel. Les teves cames en avançar cruixen com gel blau i un somriure ple d'aflicció i orgull t'ha petrificat el rostre i el front empal·lideix per la voluntat del glaç; 
    o s'inclina en silenci damunt el son d'un vigilant que va deixar-se caure dins el seu barracó de fusta.
    Glaçada i fum. Una blanca camisa d'estels crema les espatlles que la sostenen i els voltors de Déu esqueixen el teu cor metàl·lic. 
    Oh pujol de pedra. Silenciós i oblidat es fon el cos fred a la neu de plata. 
    Negre és el son. L'orella segueix llargament les senderes dels astres de gel. 
    En despertar van sonar les campanes al poble. De la porta de l'est va sortir platejat el jorn rosaci. 

Georg Trakl, Cant a set veus de la mort, en Obra poètica
Traducció de Feliu Formosa


***

 WINTERNACHT

Es ist Schnee gefallen. Nach Mitternacht verläßt du betrunken von purpurnem Wein den dunklen Bezirk der Menschen, die rote Flamme ihres Herdes. O die Finsternis! 
    Schwarzer Frost. Die Erde ist hart, nach Bitterem schmeckt die Luft. Deine Sterne schließen sich zu bösen Zeichen. 
    Mit versteinerten Schritten stampfst du am Bahndamm hin, mit runden Augen, wie ein Soldat, der eine schwarze Schanze stürmt. Avanti! 
    Bitterer Schnee und Mond! 
    Ein roter Wolf, den ein Engel würgt. Deine Beine klirren schreitend wie blaues Eis und ein Lächeln voll Trauer und Hochmut hat dein Antlitz versteinert und die Stirne erbleicht vor der Wollust des Frostes; 
    oder sie neigt sich schweigend über den Schlaf eines Wächters, der in seiner hölzernen Hütte hinsank.
    Frost und Rauch. Ein weißes Sternenhemd verbrennt die tragenden Schultern und Gottes Geier zerfleischen dein metallenes Herz. 
    O der steinerne Hügel. Stille schmilzt und vergessen der kühle Leib im silbernen Schnee hin. 
    Schwarz ist der Schlaf. Das Ohr folgt lange den Pfaden der Sterne im Eis. 
    Beim Erwachen klangen die Glocken im Dorf. Aus dem östlichen Tor trat silbern der rosige Tag. 

Georg Trakl, Siebengesang des todes 


2 comentaris:

  1. Líric i humà. (O caldria escriure les paraules a l'inrevés?) Què més demanar?

    ResponElimina
  2. Gràcies, Ramon. A la poesia de Trakl no se li pot demanar més..., és bellíssima, sublim..., o a l'inrevés :))

    ResponElimina