I d'aquell llit d'absència

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

I d'aquell llit d'absència em vaig quedar acorada. 

Una pedra negra clavada al cor. 

I vaig veure els cavalls. Uns homes seien a la cleda. 

Unes paraules. I la vida, 

tota la vida en un xiscle. 

D'allí estant jo quin secret no hi vaig poder saber? 

Vaig preguntar-li, 

Què em diràs ara? I el desert, Què em calla? 

Bejan Matur, Al seu desert 

Versió d'Albert Roig

Insomni

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez

Insomni 

No ploris per l'edat que ja no és teva, 

ni per la que s'acosta, que és eterna. 

No ploris per la mort ni per la vida, 

ni resis a la sort: no pots guanyar. 

Besa els llavis finals de la tenebra 

i no obris més els ulls. Dorm, que s'acaba 

la rancorosa nit i no hi ha dia. 

Dorm, que ja surt el sol que et matarà. 

Pere Rovira, "La mar de dins" (Poesia 1979-2004) 

El darrer estiu

Monte Sant'Angelo. Fotografia: Empar Sáez

El darrer estiu 

S'ha mort un altre estiu. 
                          Tu rius i et banyes 
a la mar rovellada de la tarda. 
Sense por ni amargura, jo miro com s'apaguen 
els blaus sobre la platja. 
                          Ho hem jurat, com cada any: 
sempre tornarem junts a aquesta casa. 
El nostre sempre, l'únic que ens importa, 
durarà més que jo. 
                   Ho sé quan te m'abraces 
tremolosa de fred i ja no sento 
el bram del darrer estiu a les onades. 

Pere Rovira, "La mar de dins" (Poesia 1979-2004)

La felicitat

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

La felicitat 

La tramuntana està escombrant el mar, 

llis i argentat vora la platja, 

bullint d'escuma a l'horitzó, 

com si el pinzell del vent pintés el quadre 

del port, el mar, la costa, la botiga 

solitària que obre tot l'hivern. 

Les gavines planegen amb les ales 

com falçs immòbils que s'emmotllen, 

indiferents, segures, a les ràfegues. 

Però a la nit s'esborra tot: els pocs, 

dèbils fanals escolten els xiulets 

del vent que espanta les finestres cegues. 

Els tres en el petit apartament, 

com una gàbia damunt del mar, 

sentim els vidres colpejats amb sorra 

i aigua de mar tota la nit. 

Hem vingut per estar més junts, més sols. 

Els llocs familiars són tan absents, 

tan freds i tan boirosos: ja comença 

l'oblit, lluny de nosaltres no existim. 

Són uns dies feliços. 

Amb el vent sense sostre i el mar fred, 

i l'abandó del poble. Ser feliç 

sempre ha estat una cosa molt estranya. 

Joan Margarit, Joana

Somni

Xàtiva. Fotografia: Alfredo Garcia.

Somni 

A vegades 

la nostra vida es torna tan informe, 

bruta com un mineral, sollada com un estable, 

que voldríem morir, 

que tot morís, menys quelcom com un àmbit de llum 

que flotés damunt la tenebra, 

quelcom que encara és món, 

però tocat d’una virtut angèlica, 

límpid com el cristall d’una matinada, 

pur com una sendera enmig dels camps, 

lleuger com el trepig d’algú que no es veu bé qui és, 

com el trepig d’una dona harmoniosa, 

tal vegada al costat del trotet d’algun ruc, 

una ombra errant, 

solament el continu tira tira, al sòl dur, 

una dona allunyant-se, 

transparència com senda i matinada. 

Marià Villangómez Llobet, Els béns incompartibles a: Obres completes (Poesia/2). 

Me estan dictando cosas

Castell de Cabres. Fotografia: Empar Sáez

Me estan dictando cosas, 

pero no desde otro mundo u otros seres, 

sino, más humildemente, desde adentro. 

Pero ¿quien está adentro, 

además de estar yo? 

¿o tal vez no estoy yo y he dejado mi lugar 

 para que otro me dicte? 

Si esto es así, 

no importa que el dictado 

no lo comprenda nadie. 

No importa ni siquiera 

que lo comprenda yo. 

Ser no es comprender. 

Roberto Juarroz. Octava poesía vertical.