divendres, 14 de setembre de 2012

Burnt Norton

Barcelona. Fotografia: Núria Claverol i Català

Burnt Norton 


El temps present i el temps passat 
són tots dos potser presents en el temps futur, 
i el temps futur contingut en el temps passat. 
Si tot temps és eternament present 
tot temps és irredimible. 
El que podia haver estat és una abstracció 
que resta com a possibilitat perpètua 
sols en un món d’especulació. 
El que podia haver estat i el que ha estat 
tendeixen a un sol final, que és sempre present. 
Ressonen passos dins la memòria 
pel viarany que no vam agafar 
cap a la porta que mai no vam obrir 
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots 
en la teva ment. 
                Per què, però, 
remoure les cendres d’un bol ple de pètals de rosa? 
No ho sé. 
          Altres ecos 
habiten el jardí. Els seguim? 
De pressa, va dir l’ocell, busca’ls, busca’ls 
aquí al costat. Enllà de la primera porta, 
en el nostre primer món, deixarem que el tord 
ens continuï enganyant? En el nostre primer món. 
Eren allí, solemnes, invisibles, 
movent-se amb calma sobre les fulles seques, 
en l’escalf de la tardor, a través de l’aire vibrant, 
i l’ocell va cridar, en resposta 
a la inoïda música amagada als matolls, 
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses 
tenien tot l’aire de flors que són observades. 
Allí s’estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants. 
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal, 
pel vial desert, cap al cercle de boixos, 
per abocar-nos a l’estany dessecat. 
Sec estany, sec morter, fosques vores, 
i l’estany es va omplir d’aigua de la llum del sol, 
i els lotus van aparèixer, silenciosament, 
la superfície va espurnejar des del cor de la llum 
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l’estany. 
Llavors va passar un núvol, i l’estany es va buidar. 
Vés, va dir l’ocell, perquè les fulles eren plenes de nens 
esverats que s’amagaven i s’aguantaven el riure. 
Vés, va dir l’ocell, vés, vés: als humans 
els costa suportar la realitat. 
El temps passat i el temps futur, 
el que podia haver estat i el que ha estat 
tendeixen a un sol final, que és sempre present. 

T.S. Eliot, Quatre Quartets 
Traducció: Àlex Susanna 

***

Burnt Norton 


Time present and time past 
Are both perhaps present in time future, 
And time future contained in time past. 
If all time is eternally present 
All time is unredeemable. 
What might have been is an abstraction 
Remaining a perpetual possibility 
Only in a world of speculation. 
What might have been and what has been 
Point to one end, which is always present. 
Footfalls echo in the memory 
Down the passage which we did not take 
Towards the door we never opened 
Into the rose-garden. My words echo 
Thus, in your mind. 
                  But to what purpose 
Disturbing the dust on a bowl of rose-leaves 
I do not know. 
                 Other echoes 
Inhabit the garden. Shall we follow? 
Quick, said the bird, find them, find them, 
Round the corner. Through the first gate, 
Into our first world, shall we follow 
The deception of the thrush? Into our first world. 
There they were, dignified, invisible, 
Moving without pressure, over the dead leaves, 
In the autumn heat, 
through the vibrant air, 
And the bird called, in response to 
The unheard music hidden in the shrubbery, 
And the unseen eyebeam crossed, for the roses 
Had the look of flowers that are looked at. 
There they were as our guests, accepted and accepting. 
So we moved, and they, in a formal pattern, 
Along the empty alley, into the box circle, 
To look down into the drained pool. 
Dry the pool, dry concrete, brown edged, 
And the pool was filled with water out of sunlight, 
And the lotos rose, quietly, quietly, 
The surface glittered out of heart of light, 
And they were behind us, reflected in the pool. 
Then a cloud passed, and the pool was empty. 
Go, said the bird, for the leaves were full of children, 
Hidden excitedly, containing laughter. 
Go, go, go, said the bird: human kind 
Cannot bear very much reality. 
Time past and time future 
What might have been and what has been 
Point to one end, which is always present. 

T.S. Eliot, Four Quartets 


3 comentaris:

  1. meravelloses paraules, fantàstica elecció.
    moltes gràcies per tot!!!

    ResponElimina
  2. És expressiva (parla per ella mateixa), dinàmica i emotiva. Concentra sentiments darrera aquests barrots significatius i el tractament de la mateixa fotografia la fa intemporal. Podria ser d'ahir mateix o de fa vint anys. Una instantània rodona. Felicitats.

    ResponElimina
  3. Subscric le paraules d'en Sergi, Núria, felicitats! Per molts anys de fotografia i art!!! T'estic molt agraïda.

    ResponElimina