entrellat

Poio, Pontevedra. Fotografia: Gustavo Marshall

La pena innata increada 

la que neix amb l'ésser nat 

el punt fix de l'estelada 

que relliga l'entrellat 

Enric Casasses, Coltells

Obstinació

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Obstinació 

Hi ha pors que no mereixen la força d’un sol mot; 

d’altres són com l’espiell on et contemples, viu, 

a punt d’eternitat. 

             Retornem cada nit 

a l’atzar innocent o al neguit que hem après 

cada vegada que el dia se’n va, 

rere les llomes velles? 

Potser convé romandre a la vora mateix 

de la llum que s’apaga, al cap de la sendera, 

sense llast ni memòria. 

Vicent Alonso, En l’aspre vent del nou món 

Burnt Norton

Barcelona. Fotografia: Núria Claverol i Català

Burnt Norton 

I 

El temps present i el temps passat 

són tots dos potser presents en el temps futur, 

i el temps futur contingut en el temps passat. 

Si tot temps és eternament present 

tot temps és irredimible. 

El que podia haver estat és una abstracció 

que resta com a possibilitat perpètua 

sols en un món d’especulació. 

El que podia haver estat i el que ha estat 

tendeixen a un sol final, que és sempre present. 

Ressonen passos dins la memòria 

pel viarany que no vam agafar 

cap a la porta que mai no vam obrir 

al jardí de roses. Així ressonen els meus mots 

en la teva ment. 

                Per què, però, 

remoure les cendres d’un bol ple de pètals de rosa? 

No ho sé. 

          Altres ecos 

habiten el jardí. Els seguim? 

De pressa, va dir l’ocell, busca’ls, busca’ls 

aquí al costat. Enllà de la primera porta, 

en el nostre primer món, deixarem que el tord 

ens continuï enganyant? En el nostre primer món. 

Eren allí, solemnes, invisibles, 

movent-se amb calma sobre les fulles seques, 

en l’escalf de la tardor, a través de l’aire vibrant, 

i l’ocell va cridar, en resposta 

a la inoïda música amagada als matolls, 

i una llambregada no vista es va creuar, car les roses 

tenien tot l’aire de flors que són observades. 

Allí s’estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants. 

Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal, 

pel vial desert, cap al cercle de boixos, 

per abocar-nos a l’estany dessecat. 

Sec estany, sec morter, fosques vores, 

i l’estany es va omplir d’aigua de la llum del sol, 

i els lotus van aparèixer, silenciosament, 

la superfície va espurnejar des del cor de la llum 

i van quedar rere nostre, reflectint-se en l’estany. 

Llavors va passar un núvol, i l’estany es va buidar. 

Vés, va dir l’ocell, perquè les fulles eren plenes de nens 

esverats que s’amagaven i s’aguantaven el riure. 

Vés, va dir l’ocell, vés, vés: als humans 

els costa suportar la realitat. 

El temps passat i el temps futur, 

el que podia haver estat i el que ha estat 

tendeixen a un sol final, que és sempre present. 

T.S. Eliot, Quatre Quartets 

Traducció: Àlex Susanna 

Viena Edicions, 2010

***

Burnt Norton 

I 

Time present and time past 

Are both perhaps present in time future, 

And time future contained in time past. 

If all time is eternally present 

All time is unredeemable. 

What might have been is an abstraction 

Remaining a perpetual possibility 

Only in a world of speculation. 

What might have been and what has been 

Point to one end, which is always present. 

Footfalls echo in the memory 

Down the passage which we did not take 

Towards the door we never opened 

Into the rose-garden. My words echo 

Thus, in your mind. 

                  But to what purpose 

Disturbing the dust on a bowl of rose-leaves 

I do not know. 

                 Other echoes 

Inhabit the garden. Shall we follow? 

Quick, said the bird, find them, find them, 

Round the corner. Through the first gate, 

Into our first world, shall we follow 

The deception of the thrush? Into our first world. 

There they were, dignified, invisible, 

Moving without pressure, over the dead leaves, 

In the autumn heat, 

through the vibrant air, 

And the bird called, in response to 

The unheard music hidden in the shrubbery, 

And the unseen eyebeam crossed, for the roses 

Had the look of flowers that are looked at. 

There they were as our guests, accepted and accepting. 

So we moved, and they, in a formal pattern, 

Along the empty alley, into the box circle, 

To look down into the drained pool. 

Dry the pool, dry concrete, brown edged, 

And the pool was filled with water out of sunlight, 

And the lotos rose, quietly, quietly, 

The surface glittered out of heart of light, 

And they were behind us, reflected in the pool. 

Then a cloud passed, and the pool was empty. 

Go, said the bird, for the leaves were full of children, 

Hidden excitedly, containing laughter. 

Go, go, go, said the bird: human kind 

Cannot bear very much reality. 

Time past and time future 

What might have been and what has been 

Point to one end, which is always present. 

T.S. Eliot, Four Quartets 

Diada Nacional

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

No veig sinó estelades per totes les finestres. 

Empar

L'hivern clos perdia espai

Ulldecona. Fotografia: Empar Sáez

 

L’hivern clos perdia espai. 

Se’ns han fixat estàtics els instants, 

callats. Cap còdol no sentim, 

no es despulla tardà el matí de sal, 

ni intuïm els símbols del present. 

Suspesa, la inquietud de la imatge. 

Vinclats al fons més límpid de les copes 

el blau del mar i el sol del moll, encès. 

Zoraida Burgos, Blaus.

Era el dia més llarg

Morella. fotografia: Empar Sáez

Era el dia més llarg, s’allargassava, 

cloents dolçors de l’estació fruital. 

Els pàmpols, mòbils, ombregen la calç. 

Sobre els llençols el brunzir de les mosques, 

desficiós, la tarda. El cos sent, la nit, 

el soliguer ardent de les rajoles. 

La cançó dels gripaus buida el silenci, 

acompassa en frescors el so de l’aigua. 

Cauen els astres, simula pluja. 

Fugen les veus. Als vells amagatalls 

s’enfila el temps pel forat de l’agulla. 

Zoraida Burgos, Blaus. 

Clot negre

Praga. Fotografia: Clàudia Patrícia López

Clot negre 

Ruinas que esparce un cero –autor de nadas, 

obra del hombre–, un cero, cuando estalla. 

PEDRO SALINAS 

Instant... 

Calmoses mans arrenquen lentament 

la fulla sola de l’Arbre últim: 

amb el buit erm, un no-res sense saba, 

sense venes ni rius la sang que aboquem, 

el núvol rodó del zero invisible. 

Instant sense. 

Esquerda eixorca a la branca fèrtil, 

aigua, amb sal, a la llavor del temps, 

vent i flama i oreig i foc. No-res. 

Un instant sense dia. 

Nit d’espai. 

J.M.Sala-Valldaura, En aquest dau del foc

Editorial La Magrana, 1987

Apaga aquests meus ulls…

Morella. Fotografia: Empar Sáez

Apaga aquests meus ulls… 

Apaga aquests meus ulls: no deixaré de veure’t, 

si em tapes les orelles podré igualment sentir-te, 

i podré sense peus anar vers tu 

i sense boca podré encara conjurar-te. 

Lleva’m els braços i t’agafaré 

amb el meu cor com si fos una mà; 

para’m el cor, bategarà el cervell; 

i si al meu cervell tu cales foc, 

llavors et portaré en la meva sang. 

Rainer Maria Rilke, Noves versions de Rilke. 

Traducció: Joan Vinyoli

***

Lösch mir die Augen aus 

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn, 

wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören, 

und ohne Füße kann ich zu dir gehn, 

und ohne Mund noch kann ich dich beschwören. 

Brich mir die Arme ab, ich fasse dich 

mit meinem Herzen wie mit einer Hand, 

halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen, 

und wirfst du in mein Hirn den Brand, 

so werd ich dich auf meinem Blute tragen. 

 Rainer Maria Rilke