dimecres, 26 d’octubre del 2022

El vent

Pau. Fotografia: Empar Sáez

 El vent

  El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maníac, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil.
  Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
  Però el seu malson ja fa molt de temps que dura. 


Henri Michaux, La nit es mou
Traducció de Manuel de Pedrolo
Pagès editors, 2001

***


Le vent

  Le vent essaie d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.

  Comme les vagues de la mer lui sont indifférentes! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cesse enfin d'être vent.
  Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.


Henri Michaux, La nuit remue (1967)

dissabte, 22 d’octubre del 2022

Cercle

Luz-Saint-Sauveur. Fotografia: Empar Sáez



CERCLE


El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
      nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.


Melcion Mateu, Jardí amb cangurs
Edicions 62, 2005



divendres, 14 d’octubre del 2022

Los cent noms de Déu

Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez

 LOS CENT NOMS DE DÉU
 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.


Melcion Mateu, Illes lligades
Labreu Edicions, 2014

dissabte, 8 d’octubre del 2022

Rosas

Murano. Fotografia: Empar Sáez

 
ROSAS


El mundo es mío.
Por dondequiera que voy
lanzo rosas a todos.
El artista ama cada oído de mármol que entiende sus palabras.
¿Qué son para mi el dolor, la miseria?
Todo estalló con un chasquido:
yo canto.
Así es como se alza el gran himno del dolor desde un pecho feliz.


Edith Södergran, Encontraste un alma. Poesía completa.
Traducción de Neila García
Nórdica Libros, 2017


***


ROSOR


Världen är min.
Vartän jag går
karstar jag rosor åt alla.
Konstnären älskar varje marmoröra som uppfattar hans ord.
Vad är mig smärta, elände?
Allt störtade tillsammans med ett brak:
jag sjunger.
Så stiger smärtans stora hymn ur lyckligt bröst.


Edith Södergran