Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

Fornells. Fotografia: Empar Sáez

Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

para que me entiendan los orangutanes cuando aprenden a leer

para que me entiendan las muertas que una vez fui y que seré

es muy posible que escriba para no tener que pensar que ya no estás

que nunca estuviste que no volverás a estar y que si estuvieses

escribiría para olvidar que estás que siempre estuviste y siempre estarás.

Neus Aguado, Tal vez el Tigre

Hi ha paraules que em parlen

Illa de Taquile. Fotografia: Empar Sáez

Hi ha paraules que em parlen i paraules

que em callen, n'hi ha que em criden, d'altres

em vénen sense cridar-les. Les coses

existeixen pel tacte del seu nom:

orient, vertigen, misteri.

I dic allò que faig:

escric, ensopego.

La quietud és murmuri:

sil·logisme, solstici, silenci.

Exploro la paraula:

pell, sexe, cor.

I callo.

Sento les paraules que em parlen soles:

batec, exili, res.

Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:

ràbia, pedra, foc.

O la simetria imperfecta dels secrets:

llamp, navalla, mort.

Clara Mir Maristany, La paraula des-habitada

Infància

Cusco. Fotografia: Empar Sáez

Infància


Tota una allau de podridura i ossos
secs, ombres i rialles lívides.

Ressona una campana per les pedres,
enderrocs i bigues corcades.

S'ha mort l'infant.

Negres migracions a l'horitzó blavós,
llagostes i pregadéus a les cambres;
que horrorosa la nina blanca!

Que trista i terrible la vella infància,
els morts per l'aigua, els blancs taüts.



Eudald Puig, Parc de gessamins