dijous, 28 de novembre del 2013

Elogi de la innocència

Vannes. Fotografia: Empar Sáez


ELOGI DE LA INNOCÈNCIA


La gràcia rau
              en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
         de les pregàries interessades.
Els déus malfien 
                dels golafres apetents
i els senyalen
                amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                esperen
perduts i anhelants
gronxant-se arran del cingle
                       entre
desesperats i esperançats i vulnerables. 


Josefa Contijoch, Ales intactes
Columna edicions, 1996



dimarts, 26 de novembre del 2013

Consell

Londres. Fotografia: Letícia Garcia



CONSELL


Pots agafar
el camí de la dreta
el camí de l'esquerra
o bé el camí del mig.
És igual:
arribaràs a un lloc
que no t'agradarà.
T'equivocaràs sempre.


Josefa Contijoch, Ales intactes 
Columna edicions 1996





diumenge, 17 de novembre del 2013

Les tres fonts

Nàpols. Fotografia: Empar Sáez




LES TRES FONTS


En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

                                        (1827)


Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta (Antologia poètica) Versió al català de Jaume Creus

dissabte, 16 de novembre del 2013

l'arbre viu dins teu i vius a la seua ombra

Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez


l'arbre viu dins teu i vius a la seua ombra
cercles concèntrics fugen amb el temps
el cor una pedra feixuga que els ofegats es lliguen
et manté al fons de les correspondències inexpressables
movent-se a penes entre els errors
els lligams espessos - oh remers lents de sutge
entreu per la finestra - la nit vella de màscares
cada nit deixa entrar dins meu la seua llarga joventut
que ja no perdrà peu damunt d'aquest sòl enemic


Tristan Tzara, L'home aproximatiu
Traducció de Vicent Alonso
Lleonard Muntaner Editor, 2013


*

l’arbre vit en toi et tu vis à son ombre 
des cercles concentriques fuient avec le temps 
le cœur une pierre lourde que les noyés s’attachent 
te tient au fond des inexprimables correspondances 
à peine bougeant parmi les erreurs 
les liens épais – ô lents rameurs de suie 
entrez par la fenêtre – la nuit vieille de masques 
laisse toutes les nuits entrer en moi sa longue jeunesse 
qui ne perdra plus pied sur ce sol ennemi


Tristan Tzara, L'Homme approximatif



divendres, 8 de novembre del 2013

l'alè fosc de la nit s'espesseix

Nantes. Fotografia: Empar Sáez


l'alè fosc de la nit s'espesseix
i al llarg de les venes canten les flautes marines
transportades damunt les octaves de les capes de diverses existències
les vides es repeteixen infinitament fins a la magror atòmica
i molt amunt tan amunt que no podem veure-hi
i amb aquestes vides al costat que no veiem
l'ultraviolat de tantes vies paral·leles
aquelles que hauríem pogut prendre
aquelles per les quals hauríem pogut no venir al món
o haver-ne ja partit fa molt de temps tant de temps
que hauríem oblidat l'època i la terra que ens hauria xuclat la carn
sals i metalls líquids límpids al fons dels pous


                                              *

pense en la calor que teixeix la paraula
al voltant del seu pinyol el somni que diem nosaltres


Tristan Tzara, L'home aproximatiu 
Traducció de Vicent Alonso 
Lleonard Muntaner Editor, 2013


**


le souffle obscur de la nuit s'épaissit 
et le long des veines chantent les flûtes marines 
transposées sur les octaves des couches de diverses existences 
les vies se répètent à l’infini jusqu’à la maigreur atomique 
et en haut si haut que nous ne pouvons pas voir 
et avec ces vies à côté que nous ne voyons pas 
l’ultra-violet de tant de voies parallèles 
celles que nous aurions pu prendre 
celles par lesquelles nous aurions pu ne pas venir au monde 
ou en être déjà partis depuis longtemps si longtemps 
qu’on aurait oublié et l’époque et la terre qui nous aurait sucé la chair 
sels et métaux liquides limpides au fond des puits 



je pense à la chaleur que tisse la parole 
autour de son noyau le rêve qu’on appelle nous 


Tristan Tzara, L'Homme approximatif