dilluns, 31 d’octubre de 2016

Oh nit on els estels menteixen

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez


Oh nit on els estels menteixen llum, oh nit, única cosa de la mida de l'univers, torna'm, cos i ànima, part del teu cos, que em perdi essent simple tenebra i em torni nit també, sense somnis que siguin estels en mi, ni sol esperat que il·lumini des del futur.


Fernando Pessoa, Llibre del desassossec
Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols
Quaderns Crema, 2002

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Me pedís palabras que consuelan

Salers. Fotografia: Empar Sáez


Me pedís palabras que consuelan,
palabras que os confirmen
vuestras ansias profundas
y os libren
de angustias permanentes.
Pero yo ya no tengo
palabras de este género.
Aceptad mi silencio: lo mejor
de mí. Huid del soplo que pronuncia,
en mi boca,
la amarga condición de lo humano.
Y, entretanto, dejadme contemplar
el vuelo de la ropa
tendida en las ventanas.


Chantal Maillard, Hilos
Tusquets Editores

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Ocupacions d'estiu

Le Caylar. Fotografia: Empar Sáez



OCUPACIONS D'ESTIU


Finalment disposo de temps, disposo inclús de tot el temps, puc fer el que vulgui dels meus dies, per exemple, estendre'm al sol i esperar l'arribada de les formigues. No poden tardar, i quan arriben aquí em trobaran, a mi, que sóc vacil·lació, o el que resti de mi, bona nit, unes sandàlies, unes ulleres, algunes síl·labes quasi de vidre. He de pensar què diré a bestioles tan susceptibles; seria de mal gust distreure-les de les seves ocupacions, els parlaré del blat vermell d'Hongria, de vegades quasi violeta, dels cards d'Epidaure arrossegant-se en la terra a la recerca del cor de l'aigua. Però quan em vaig girar per seguir el vol d'un ocell, vaig percebre que el temps havia mudat, les formigues ja no vindrien. En efecte, el sol s'havia enfosquit, la pluja no tardaria, torrencial. Qui m'ajudarà ara a rosegar l'eternitat?


Eugénio de Andrade, Memòria d'un altre riu
Traducció de Jordi Sebastià. Edicions Bromera, 2016


***


Ocupações de Verão


Finalmente disponho de tempo, disponho mesmo do tempo todo, posso fazer o que quiser dos meus dias, por exemplo, estender-me ao sol e aguardar a chegada das formigas. Não podem tardar, e quando chegarem já aqui me encontram, a mim, que sou vacilação, ou o que restar de mim, boa-noite, umas sandálias, uns óculos, algumas sílabas quase de vidro. Tenho de pensar no que direi a criaturas tão susceptíveis; seria de mau gosto distraí-las das suas ocupações, falar-lhes-ei do trigo vermelho da Hungria, às vezes quase violeta, dos cardos de Epidauro rastejando na terra, à procura do coração da água. Mas quando me voltei para seguir o voo do pássaro, apercebi-me que o tempo mudara, as formigas já não viriam. Com efeito o sol escurecera, a chuva não tardaria, torrencial. Quem me ajudará agora a rilhar a eternidade?


Eugénio de Andrade, Memória Doutro Rio (2014)




dissabte, 1 d’octubre de 2016

No haver sabut

Champeix. Fotografia: Empar Sáez


XXV


No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els els pètals, 
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.



M. Dolors Coll Magrí, Rostoll
Godall Edicions, 2014