diumenge, 26 de maig de 2013

el teu retorn serà el meu retorn

Sorpe. Fotografia: Empar Sáez

el teu retorn serà el meu retorn– 

els meus jos t’acompanyen, només jo em quedo; 
una espectral efígie fantasma d’aparença 

(un quasi algú que sempre és no-ningú) 

un ningú que, fins al seu o al teu retorn, 
passa l’eternitat de la seva solitud 
somiant que els ulls d’ells s’han obert al teu matí 

sentint que les seves estrelles han sortit a travès dels teus cels: 

així, en quant misericordiós nom de l’amor, no trigueu 
més del que jo generós puc acabar de suportar 
l’absència d’aquest moment en què un foraster 
pren en braços la meva pròpia vida que és teva 

–quan tots els temors esperances creences dubtes desapareixen. 
Pertot arreu i la perfecta integritat de la joia som 


e. e. cummings, (a) poemes   antologia poètica 
Traducció: Alfred Sargantal 


 ***


your homecoming will be my homecoming– 

my selves go with you,only i remain; 
a shadow phantom effigy or seeming 

(an almost someone always who’s noone) 

a noone who,till their and your returning, 
spends the forever of his loneliness 
dreaming their eyes have opened to your morning 

feeling their stars have risen through your skies: 

so,in how merciful love’s own name,linger 
no more than selfless i can quite endure 
the absence of that moment when a stranger 
takes in his arms my very lifes who’s your 

-when all fears hopes beliefs doubts disappear. 
Everywhere and joy’s perfect wholeness we’re


e. e. Cummings, 73 poems 

dimarts, 21 de maig de 2013

Contemplar de lluny estant

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez


Contemplar de lluny estant 
l’esclat de lluïssor, 
la volada de la llum, 
i saber-me llunyana 
a l’excés escàpol d’un cel. 
El meus ulls, dins un jardí 
de terra, 
sota els ulls del vespre, 
es desclouen en pedres i flors. 
Creixen arbres de penombra 
damunt 
vestigis de tendresa, 
s’enlairen pertot ocells de silenci. 

Empar

divendres, 10 de maig de 2013

Solar

Peschici. Fotografia: Empar Sáez


Solar 

Rostre de lleó suspès 
sobreeixint al centre 
d'un cel sense mobles, 
que n'estàs de quiet 
i de desemparat, 
flor única sense tija, 
brollant sense recompensa. 

L'ull et veu 
reduït per la distància 
a un origen, 
el teu cap de pètals com flames 
que exploten sense aturall. 
L'escalfor és l'eco 
del teu or. 

Encunyat allí enmig 
d'horitzontals solitàries, 
existeixes obertament. 
Cada hora les nostres necessitats 
s'enfilen i tornen, com àngels. 
Entreobrint-te com una mà 
tu dónes per sempre. 

Philip Larkin, Finestrals
Versió al català: Marcel Riera


*** 


Solar 

Suspended lion face 
Spilling at the centre 
Of an unfurnished sky 
How still you stand, 
And how unaided 
Single stalkless flower 
You pour unrecompensed. 

The eye sees you 
Simplified by distance 
Into an origin, 
Your petalled head of flames 
Continuously exploding. 
Heat is the echo of your 
Gold. 

Coined there among 
Lonely horizontals 
You exist openly. 
Our needs hourly 
Climb and return like angels. 
Unclosing like a hand, 
You give for ever. 

Philip Larkin, High windows 



dimarts, 7 de maig de 2013

Flux

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Flux 

Tan endins de la vida i tan a prop de la mort 
que no ho debato amb ningú ni m’enutjo, 
li arrenco el meu tros al profund de la terra; 

a l’Oceà Pacífic li enfonso el tascó verd 
enmig del cor, i em llenço a la meva platja.

S’enlairen ocells d’estany i sentor a canyella! 
Estic sola amb el temps, el meu assassí. 
Ens confinem en crisàlides de deliri i blau marí. 


Ingeborg Bachmann, Últimos poemas 
Traducció al castellà: Cecilia Dreymüller i Concha García 
Versió al català: Empar Sáez 


 ***


Strömung 

So weit im Leben und so nah am Tod, 
daß ich mit niemand darum rechten kann, 
reiß ich mir von der Erde meinen Teil; 

dem stillen Ozean stoß ich den grünen Keil 
mitten ins Herz und schwemm mich selber an. 

Zinnvögel steigen auf und Zimtgeruch! 
Mit meinem Mörder Zeit bin ich allein. 
In Rausch und Bläue puppen wir uns ein. 


Ingeborg Bachmann 

diumenge, 5 de maig de 2013

Epitafi

El Boixar. Fotografia: Empar Sáez

Epitafi 

Amb els meus versos nòmades vaig recòrrer les illes 
del desig, els immensos territoris de l'ésser. 
Mentre diluviava damunt les avingudes, 
amb rosers i estàtues, vaig davallar a l'infern 
literal de metròpolis emmetzimades d'urc 
i de frivolitat. Un arlequí, mercuri, 
els peixos voladors em feien d'amulet. 
No sé per quin desfici, ara he anat més enfora, 
lluny de la xerrameca altiva i putrefacta 
dels bruixots de la tribu. No me n'he duit ni tinta. 
Els somnis, tants de sols violetes, la veu 
transparent de la mare són fustes d'un naufragi.


Antoni Vidal Ferrando, Gebre als vidres 


dijous, 2 de maig de 2013

Sorgeixen rostres sobre la paret

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sorgeixen rostres sobre la paret.
Com pústules. Les ombres s'endureixen.
Un vent insomne creua tot l'oblit
d'orella a orella. Glàndules pansides
revifen al seu pas, arrossegant
tota la sang quallada de les lleres.
No se us explica mai la veritat
però tots la sabeu: es modifiquen
els malnoms, les disfresses. En el fons
la dentadura persisteix, feréstega.
Cada arruga s'enfonsa com un vers
on sentir-hi la veu emmordassada.
Les arrels són aquestes, el corquim
que les ofega és aquest desordre
d'un món compost de vels d'errors i fems,
un laberint de rígides mentides
que es pretenen eternes. Tot és vent.
No il·lumina cap flor la lluna cega.


Joan Todó, El fàstic que us cega