dimarts, 29 de novembre de 2011

ANNO DOMINI MCMXLVII

Tallinn, Estònia. Fotografia: Empar Sáez

ANNO DOMINI MCMXLVII

Heu acabat de batre els tambors
tocant a morts en tots els horitzons
rere els taüts a frec de les banderes;
de restituir ferides i llàgrimes de pietat
en les ruïnes desfetes, ruïna sobre ruïna.
I ja ningú crida: “Déu meu,
per què m’has abandonat?”. I ja no flueix llet
ni sang del pit cosit a trets. I ara
que heu amagat els canons entre magnòlies,
doneu-nos un dia sense armes sobre l’herba,
amb la remor de l’aigua en moviment,
de fulles de canya fresques entre els cabells
mentre abracem la dona que ens estima.
Que no soni de cop a mitjanit
l’hora del toc de queda. Un dia, només
un dia per a nosaltres, senyors de la terra,
abans no redobli altre cop l’aire i el ferro
i una estrella no ens cremi al mig del front.

Salvatore Quasimodo, “La vida no és somni” a “Obra poètica” 
(Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet)


ANNO DOMINI MCMXLVII

Avete finito di battere i tamburi
a cadenza di morte su tutti gli orizzonti
dietro le bare strette alle bandiere,
di rendere piaghe e lacrime a pietà
nelle città distrutte, rovina su rovina.
E più nessuno grida: «Mio Dio,
perché m'hai lasciato?» E non scorre più latte
né sangue dal petto forato. E ora
che avete nascosto i cannoni fra le magnolie,
lasciateci un giorno senz'armi sopra l'erba
al rumore dell'acqua in movimento,
delle foglie di canna fresche tra i capelli,
mentre abbracciamo la donna che ci ama.
Che non suoni di colpo avanti notte
l'ora del coprifuoco. Un giorno, un solo
giorno per noi, padroni della terra,
prima che rulli ancora l'aria e il ferro
e una scheggia ci bruci in piena fronte.

Salvatore Quasimodo

diumenge, 27 de novembre de 2011

Els dies

Llagostera, Girona. Fotografia: Ferran d'Armengol
Als Setze Petges

Els dies

Es van consumint els dies
en un respir mecànic. Avui,
l’aire límpid i net desplaça
el d’ahir, arcaic i dens.

Demà encara és un dia inèdit,
no respirat;
l’omplen d’oratge fresc, de paisatge,
de pensaments i futileses,
de coses sèries,
hi posen lletres i mots,
temps i llum, sol i núvols,
el deixen lliure...
i entra exaltat en obrir la finestra.

Un nou dia.
En el tombant de les hores
l’avui lentament es desprèn de mi;
expel·lit, cerca una sortida digna.

Empar

Poema escrit al febrer de 2010; forma part del llibre col·lectiu de poesia “Una sortida digna” a cura de J.M.Tibau

dimarts, 22 de novembre de 2011

Les finestres

Avinyó, França. Fotografia: Empar Sáez

Les finestres

En aquetes cambres obscures on passo
dies que pesen, camino amunt i avall
per trobar les finestres. Quan s’obrirà
una finestra serà un consol.
Però de finestres no se’n troben, o no les sé trobar.
Potser val més que no les trobi!
Potser la llum seria un nou turment.
Qui sap quins nous afers no mostraria.

Konstandinos P. Kavafis “Poemes” (Traducció: Alexis E. Solà)

divendres, 18 de novembre de 2011

Plou

Florència, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

Plou

El color fosc de l’ombra
es densifica en un dia aspre.
Hem abandonat els paraigües
a les gotes de pols,
hem abandonat els cossos a la terra.
L’univers cau, es precipita
en fatídiques gotes negres,
plou
plou
plou
en l’ànima fonda del pou.

Empar

dimarts, 15 de novembre de 2011

Mirada lliure

Tallin, Estònia. Fotografia: Empar Sáez

Mirada lliure

Esbotzo a martellades els maons
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç –em diuen–, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment –em dic–,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l’amor, indomable.

Cèlia Sànchez-Mústich, On no sabem.

dijous, 10 de novembre de 2011

Cos de fusta

Saint Rémy de Provence, França. Fotografia: Empar Sáez


M’hi arrelo a pedaços,
m’aferro al teu cos de fusta,
assedegada xuclo l’aire.
Reprenem juntes el crit
damunt les despulles
amb ales enceses
de llum i de temps. 

Empar

Participa-hi!
 

dijous, 3 de novembre de 2011

Gairebé un madrigal

Bratislava, Eslovàquia. Fotografia: Empar Sáez


Gairebé un madrigal

El gira-sol s’arrupeix cap a occident
i el dia precipita ja el seu
ull en la ruïna i l’aire de l’estiu
es fa dens i arrufa ja les fulles i el fum
de les drassanes. S’allunya amb el discórrer
eixut dels núvols i el cruixit dels llamps,
aquest joc últim del cel. Encara,
i després dels anys, estimada, ens atura la mudança
dels arbres atapeïts dins la murada
dels Navigli. Però sempre és nostre el dia
i sempre aquell sol que se’n va
amb el fil del seu raig afectuós.

No tinc cap més record, no vull recordar;
la memòria prové de la mort,
la vida no té fi. Cada dia
és nostre. Hi ha qui s’aturarà per sempre,
i tu amb mi, quan ens sembli tard.
Aquí, sobre el dic del canal, els peus
gronxem, com en la infància,
mirem l’aigua, les primeres branques amb
el seu verd que es torna obscur.
I l’home que en silenci s’aproxima
no amaga un ganivet entre les mans,
sinó una flor de gerani.

Salvatore Quasimodo, Obra poètica (Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

***

Quasi un madrigale

Il girasole piega a occidente
e già precipita il giorno nel suo
occhio in rovina e l'aria dell'estate
s'addensa e già curva le foglie e il fumo
dei cantieri. S'allontana con scorrere
secco di nubi e stridere di fulmini
quest'ultimo gioco del cielo. Ancora,
e da anni, cara, ci ferma il mutarsi
degli alberi stretti dentro la cerchia
dei Navigli. Ma è sempre il nostro giorno
e sempre quel sole che se ne va
con il filo del suo raggio affettuoso.

Non ho più ricordi, non voglio ricordare;
la memoria risale dalla morte,
la vita è senza fine. Ogni giorno
è nostro. Uno si fermerà per sempre,
e tu con me, quando ci sembri tardi.
Qui sull'argine del canale, i piedi
in altalena, come di fanciulli,
guardiamo l'acqua, i primi rami dentro
il suo colore verde che s'oscura.
E l'uomo che in silenzio s'avvicina
non nasconde un coltello fra le mani,
ma un fiore di geranio.

Salvatore Quasimodo