divendres, 27 de maig de 2011

Voltes

Palau de Galiana, Toledo. Fotografia de Ogigia


Cau desfet, el raig, entre el límit
suspès i les voltes de pedra,
acariciant concavitats,
travessant la porta tibada
i el pas flonjo i perpetu del buit.

Empar

divendres, 20 de maig de 2011

Somni i finestra

Palencia soñada, Álvaro Reja


No pesen les pedres,
ni els pensaments pesen
sobre les mans enfiladisses
d’heura, travessant finestres,
fronteres d’ales amples,
àngels que no van enlloc.
S’arrapen les veus al vidre,
mirades antigues esquincen
fornides parets d’ombra,
veuen com s’inclinen les torres
–les mou el vent–.
No hi ha catedrals fictícies,
ni cases llunyanes,
ni temps passat:
són aquí, a taula, amb la tassa
tèbia dels anys d’infantesa a les mans.
Somni d’infinita lentitud i pausa...,
les hores obstinades –absents–
arrosseguen la cordada dels dies
sota ruïnosos ponts de pedra,
sota les parpelles immòbils de les estàtues.

Empar Sáez

dimarts, 17 de maig de 2011

Reixes

Brno, Txèquia - Fotografia: Ferran d'Armengol


Amb quines reixes
tensa d'amor       la vida
Infern       m'envoltes

Felícia Fuster (Postals no escrites, 2001)

divendres, 13 de maig de 2011

Menorca

Menorca, pintura a l'oli de Montserrat Lloret

El pes de la llum corba la branca
arpelles del groc graten la terra
l’ungla del vent      em desperta

Empar

dilluns, 9 de maig de 2011

Eixam de finestres

Nova York. Fotografia: Ferran d'Armengol

Yo estaba en la terraza luchando con la luna.
Enjambres de ventanas acribillaban un muslo de la noche.
En mis ojos bebían las dulces vacas de los cielos
y las brisas de largos remos
golpeaban los cenicientos cristales de Broadway.

Federico García Lorca
Fragment de "Danza de la muerte", 1929 (Poeta en Nueva York)

Jo estava a la terrassa lluitant amb la lluna.
Eixams de finestres crivellaven una cuixa de la nit.
En els meus ulls bevien les dolces vaques del cel
i les brises de llargs rems
colpejaven els cendrosos cristalls de Broadway.

Traducció: Empar Sáez

diumenge, 8 de maig de 2011

Dibuix

Varsòvia. Fotografia: Hilari Garcia


M’estimo el cel
que es dibuixa en la finestra,
tan pla i tan cert
com la lluna en la teva mà.

Empar

dijous, 5 de maig de 2011

Cossiols

Axarquia, Màlaga. Autor: Ramon Navarro Bonet

Queda aturat el vent
entre cossiols i balconades,
no troba la passera,
ni de puntetes travessa
ni escorcolla la cambra.

Empar

diumenge, 1 de maig de 2011

No tanquis els porticons, de nit...

Madrid. Fotografia: Ferran d'Armengol

No tanquis els porticons, de nit...

La veig cada dia al terradet de davant de casa endreçant i desendreçant. Quantes d’andròmines! Comptadors de gas, somiers, regadores, tot pols i rovell, esgavellat, esbotzat, míser. Estrelles de paper d’estany, de tota grandària, penjades pertot, a centenars com en un cel pedagògic. I un animal fabulós, de drap, que ella amoixa tendrament, i al qual parla amb manyagueria. Ara és menuda com un infant de gorra de cop; ara es dreça esvelta i altiva, tan alta, que no li veig la testa. –No tanquis, li dic, la finestra, de vespre; deixa el quinqué mig donat, amb poca claror, que et vegi treballar per l’estança; ajup-te, mou-te, estira’t, desfés-te la tofarosa cabellera. Perd-te pel bosc de les teves múltiples ombres, penja i despenja robes arnades o capes amb folres de pell d’ermini, multiplica’t fins a perdre’t pels fondals del mirall. No tanquis, li dic, els porticons, de nit; deixa’m imaginar només, de fora estant, com te fas transparent sota un doll d’aigües, i endevinar, sense llibres ni gargots màgics, com te dius.

J.V.Foix, Tocant a mà.

Randa

Cordes sur ciel (Còrdas d'Albigés) Occitània, França. Fotografia: Empar


“Aquesta randa…”

Aquesta randa s’ha abolit
En el dubte del Joc Suprem
De només entreobrir, blasfem,
Absència eterna de llit.

Aquest unànim blanc combat
D’una garlanda contra si,
Que vers el vidre vol fugir
Flota més que no n’ha colgat.

Amb qui, però, el somni aconsola
Tristament dorm una mandola
En mans del silenci només

Tal que vers algún finestral
De cap sinó el seu ventre, hagués
Pogut hom néixer filial.


“Une Dentelle…”

Une dentelle s’abolit
Dans le doute du Jeu suprême
À n’entr’ouvrir comme un blasphème
Qu’absence éternelle de lit.

Cet unanime blanc conflit
D’une guirlande avec la même,
Enfoui contre la vitre blême
Flotte plus qu’il n’ensevelit.

Mais, chez qui du rêve se dore
Tristement dort une mandore
Au creux néant musicien

Telle que vers quelque fenêtre
Selon nul ventre que le sein,
Filial on aurait pu naître.


Stéphane Mallarmé, Vint-i-cinc poemes
Traducció: Josep Navarro I Santaeulàlia.